“Francofonia”, d’Alexander Sokurov

“Què seria París sense el Louvre, o Rússia sense l’Hermitage, aquests punts de referència nacionals ineludibles? Imaginem una arca enmig de l’oceà, amb gent i grans obres d’art a l’interior –llibres, quadres, música, escultures, més llibres, enregistraments, i més. La fusta de l’arca no pot resistir i una esquerda ha aparegut. Què salvarem? Els vivents? O els testimonis muts i irreemplaçables del passat?” La pregunta que formula Alexander Sokurov a propòsit de la seva pel·lícula Francofonia (2015) és una qüestió moral d’una tal complexitat que quan l’intentem respondre –abordant-la amb gran delicadesa– des d’un costat o des d’un altre ens rellisca de seguida de les puntes dels dits: és una trampa, potser?

Sí: fer-se tal pregunta implica ja delimitar una posició per les obres, que té un significat molt precís: en tant que la pregunta implica una abstracció i que les obres esdevenen essencials per al que la formula, i per tant, estrictament inseparables d’ell. Quan Sokurov es pregunta “qui hauria estat jo si no hagués conegut o vist els ulls dels que visqueren abans que jo?”, referint-se a varis retrats del Louvre que apareixen durant la pel·lícula, se’ns desvela justament això, que va mostrant-se al llarg de tot el metratge: pel que Sokurov anomena Europa, que inclou també Rússia, l’obra d’art ha esdevingut essencial, en tant que ens confirma, a tots els europeus i europees, i en tant que ens dóna estabilitat fora dels moviments imparables de la Naturalesa i de la Història –”en un mar enorme, una ona s’aixecà per damunt l’altra, i no coneixien ni sentit ni pena”, diu Sokurov citant a Txékhov cap al principi de la pel·lícula. “Per què, per exemple, els musulmans no sentiren la mateixa necessitat de retratar-se?”, es pregunta Sokurov. Aquesta qualitat d’essencial de l’obra, tan particular en relació amb què és Europa i què és la seva cultura, aquí simbolitzada pel Louvre i la cultura francesa com a punt de partida de la mateixa, tancant el cercle de la proposició de Sokurov amb què començàvem el text, se’ns revela a Francofonia en la bellesa de la seva fragilitat.

Aquest és el punt de partida de Francofonia: quan els nazis ocupen París l’any 1940, declaren la ciutat oberta i pacten un armistici amb els francesos. El col·laboracionisme és potser pels francesos un pacte amb el diable però el que importa aquí és que una de les recompenses és salvar el patrimoni cultural i artístic de la gran capital de la cultura europea. Moltes altres ciutats franceses són bombardejades i pateixen en gran mesura els estralls de la guerra, però París, i sobretot el Louvre, ai!, cal salvar-lo a tota costa, perquè de nou, “què seria París sense el Louvre?” La línia narrativa central de Francofonia ens mostra la representació de la història real del director del Louvre en aquell moment, Jacques Jaujard, col·laborant amb el comte Wolff-Metternich, el funcionari nazi encarregat de la salvaguarda del patrimoni cultural i artístic de la França ocupada i en especial del Louvre, i que desobeirà les ordres dels seus superiors nazis per tal de salvar les obres del museu transportant-les als subterranis dels grans castells dels afores. Els soldats alemanys són també advertits pels seus superiors a través d’un comunicat: cal tractar amb cura tot el patrimoni cultural i artístic amb el que es trobin durant la invasió de França, perquè malmetre’l faria que el soldat alemany fos mal vist. Així, la mateixa proposició inicial deixa de ser abstracta i esdevé política, i l’elecció –què salvarem, els vivents o les obres?– és doncs una elecció política tangible; deixem d’estar davant d’una trampa per encarar-nos amb una deformació ideològica: aquí la civilització europea necessita abans de la seva cultura que de la seva gent per ser civilització europea. La politització és encara més evident quan Sokurov ens mostra el setge de Leningrad: aquí no hi ha pacte, perquè l’enemic d’Europa, decideixen els nazis, no són els francesos, que formen encara part de la seva gran idea de civilització, sinó aquells “bolxevics”, i més d’un milió de persones moren defensant la ciutat, congelades, o de gana. I mentre al Louvre –un cop reobert pomposament en un acte purament polític– s’hi organitzen visites guiades pels soldats invasors, L’Hermitage es converteix en camp de batalla i hospital de guerra i els soldats s’hi passegen amb nostàlgia mentre diuen: “aquí hi havia un Leonardo, i aquí un Rembrandt”.

L’Arca russa (2002), del mateix Sokurov, exposava en el fons la mateixa idea de partida del museu com a contenidor sagrat de la civilització europea: filmada a l’Hermitage la pel·lícula mostra, a més de moltes de les obres del museu, nombroses escenes de diferents moments de la història de Rússia. L’espai és en efecte aquesta arca del títol: en l’últim pla de la pel·lícula la càmera gira, allunyant-se d’un dels grans salons, encarant sola per primer cop una de les sortides del museu, i a fora no hi veiem més que un gran mar revoltat, el mateix mar de la Història i la Naturalesa, el mar sense sentit ni pena de Txékhov. L’arca russa –l’Hermitage– salva doncs tot aquest patrimoni i permet a Rússia ser Rússia. La pel·lícula era però una frase, plena de subordinades, però una frase, i mai més ben dit: filmada en un sol pla seqüència de noranta-sis minuts, Sokurov assajava el problema de la indissolubilitat de l’espai i el temps perquè fragmentar-la hauria suposat perdre aquí la importància de la noció del museu com a arca, i doncs si l’espai i el temps són indissolubles i si el que ens importa és filmar un espai com a tal, no podem pretendre treballar amb un muntatge convencional que fragmenti i domini el temps al seu aire.

En aquest sentit, Francofonia utilitza la forma diametralment oposada, la de l’assaig, que viu justament de la fragmentació de l’espai i del temps, perquè la proposició de la pel·lícula i el seu equilibri, que hem descrit més amunt, són molt més complexos i plens de matisos que els de L’Arca russa. L’assaig permet a Sokurov fer equilibris entre una documentació exhaustiva de fotografies i imatges d’arxiu (de la ocupació nazi a França i a Rússia, de les vides reals dels dos funcionaris protagonistes, de les pròpies obres del Louvre…) i la representació ficcionada (de la narració dels dos protagonistes, de la narració del propi Sokurov parlant per Skype amb el capità d’un vaixell que transporta el carregament d’un museu enmig d’una tempesta, de les figures de la Llibertat i de Napoleó passejant-se pels passadissos i les sales del Louvre…). La veu de Sokurov ens condueix entre tot el material, perquè el punt d’ancoratge de l’assaig no és ni una unitat d’espai ni una unitat de temps, sinó el del discurs del director construint la pel·lícula a través de la Història. En aquest sentit doncs, l’abstracció de la forma narrativa és insuficient per a construir Francofonia. Dues pel·lícules recents tractaven des de diferents punts de vista la mateixa qüestió de la salvaguarda del patrimoni francès durant l’ocupació nazi –The Monuments Men, de George Clooney, i Diplomacy, de Volker Schlöndorff–, ambdues des d’una forma narrativa clàssica. És evident que la pel·lícula de Sokurov no és en absolut una narració en el mateix sentit perquè el que li interessa a la pel·lícula no és només l’aspecte psicològic dels fets, sinó una qüestió filosòfica i històrica de gran complexitat que no pot ser abordada únicament a través del filtre del personatge.

Seria en efecte molt perillós que a l’abordar una qüestió com aquesta aquests personatges esdevinguessin herois, però a Francofonia no hi ha res més gran que la Història: al final de la pel·lícula Sokurov trenca la quarta paret per dirigir-se a Jaujard i a Wolff-Metternich, i els hi explica quin serà el seu futur veritable, el dels dos homes reals. Jaujard acabarà acomiadat com a ministre de cultura francès després de molts anys de servei: un pla aeri excels en monocroma blau comença en zenital sobre el cementiri on acabem de veure la seva tomba, però la càmera s’eleva i gira sobre sí mateixa, i anem perdent de vista el cementiri fins que només resten el bosc i els prats que l’envolten. El comte Wolff-Metternich acabarà perseguit per nazi després de la guerra, i el mateix Jaujard l’ajudarà en la seva desnazificació: un pla curt ens mostra la seva tomba, i dos cotxes passen de llarg per la carretera situada just darrere. Els dos personatges miren cap al narrador incrèduls: “c’est des délires!”, exclama Jaujard indignat, mentre s’aixeca de la cadira i marxa. Poc després, Wolff-Metternich també s’aixeca i marxa, i les dues cadires queden buides. Arranca llavors una música brutal, una versió deformada de La Marsellaise, mentre se succeeixen en pantalla els colors de la bandera francesa, tacats, enfosquits, ratllats pel soroll de la imatge. La Història ha engolit els dos homes, en nom de la mateixa ideologia –igualment diluïda en aquella– per la qual creien que treballaven.

Davant d’això, però, què passa amb les obres? En una seqüència tractada per ordinador, un avió militar alemany sobrevola lentament un dels patis interiors del Louvre fent tremolar el vidre de la finestra des d’on la càmera l’observa, fins que, reculant, aquesta s’endinsa cap a l’interior del museu per mostrar-nos uns retrats penjats a la paret, que ara ocupen la superfície de pla. Dins del refugi del museu, la Llibertat i Napoleó deambulen al seu aire; les obres són, però, immutables, i ni un ni l’altre poden apropiar-se en el seu deliri de La Gioconda –mentre ambdós contemplen el quadre, la Llibertat diu: “liberté, égalité, fraternité!”, i Napoleó: “c’est moi!”, però el contraplà del quadre només és en efecte, un pla del quadre, i aquesta és a pesar de tot la grandesa de totes les obres que també se’ns revela a Francofonia, justament perquè si bé el poder se n’ha aprofitat per legitimar-se a través d’una ideologia, elles resten les mateixes. I aquest triomf, que a L’Arca russa estava diluït en la idea que sobrevolava la pel·lícula, apareix aquí amb molta més força entre els contorns borrosos de la Gran Ideologia Europea.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s