“Julieta”, de Pedro Almodóvar

A La piel que habito, la Marilia, majordoma del Dr. Ledgard, s’encarrega de les tasques diàries més compromeses, aquelles que la resta del servei desconeix per complet. En veurem moltes al llarg del film; tan sols la primera ressonarà més enllà de la història, perquè sobre la safata on hi ha l’esmorzar per a la reclusa també hi ha un llibre, Escapada d’Alice Munro, a partir del qual neix l’últim film del manxec, Julieta.

Ara bé, entre l’un i l’altre Almodóvar filmà Los amantes pasajeros, tot virant cap a la vessant còmica que tant èxit va tenir en el curtmetratge La concejala antropófoga –apèndix de Los abrazos rotos–. I a tenor dels resultats obtinguts, cal saber llegir aquest parèntesi creatiu –una aventura aèria amb propòsits més complaents i econòmics que artístics– per entendre què va suposar La piel que habito i què suposa, ara, Julieta.

M’aventuro a dir, des de la panoràmica que ofereix una evolució tan incongruent, que aquest impàs només pretenia ser una parada necessària, refrescant i lleugera per tornar a rebre la massiva confiança de molts seguidors desconnectats. L’estratègia, però, va resultar infructuosa, ni la crítica ni la taquilla van respondre de la manera que s’esperava. Llavors, Almodóvar va travessar els ponts que anunciava, amb una advertència pel camí: uns greus problemes d’esquena que el van obligar a replantejar-se la seva condició de cineasta per altres arts més accessibles com la literatura o el teatre. Un impuls fallit però persistent davant d’una obvietat: té seixanta-set anys i dirigir un rodatge no estarà sempre al seu abast. En aquest context, s’ha d’afegir l’empremta dels dos germans, Pedro i Agustín Almodóvar, en els papers de Panamà, uns dies abans de l’estrena de Julieta.

Època hostil en tots els fronts; cap tallafocs contundent: “en aquests papers, només som secundaris” al Festival de Canes o el simple i despreocupat silenci durant la promoció. A El Deseo, la productora d’ambdós germans, es respira conformisme. Tot indica que el cineasta està utilitzant la carta blanca de l’artista consagrat. És possible, doncs, que les adversitats hagin descobert el propòsit de fons de Los amantes pasajeros: ser un agraït comiat adreçat a un públic fidel que ni comprendrà ni seguirà la sendera de l’artista madur, que La piel que habito intuïa i Julieta inaugura.

Qui escriu aquestes línies estaria molt satisfet amb aquesta nova etapa, i més quan l’obertura és tan estimulant. Tant, que el cineasta pren el risc d’engegar la ficció conjugant dues seqüències d’estètica contradictòria, i manté la gosadia durant els primers vint-i-dos minuts i cinquanta segons del metratge. Primer, compromet la seva autoria amb espais d’estètica impersonal i enquadraments inestables, d’aparença improvisada, que xoquen frontalment amb el seu perfeccionisme barroc i mostren una tendència naturalista impròpia en la seva filmografia; per incloure, a continuació, un flashback de caràcter oníric, en què tot el que apareix conté una alta càrrega al·legòrica. Entre una seqüència i una altra hi ha trenta anys de diferència i cadascuna representa extrems del relat; partim del desenllaç per retrobar-nos amb el començament: la Julieta deambula sota l’estigma de l’abandó de la seva filla, l’Antia, i per això necessita fugir de l’actualitat als anys 80, a la recerca de la seva veritable identitat, adherida a tot allò que ha perdut en el passat, començant pel viatge en tren on es va trobar amb en Xoan, difunt pare de l’Antia.

De la violència estètica d’aquesta primera col·lisió, Almodóvar, lluny d’efectuar una pirueta tècnica independent, n’extreu la dualitat d’un mateix personatge marcat per les circumstàncies que el separen en el temps, i per aquest motiu decideix que siguin dues les actrius que interpreten a la protagonista, Adriana Ugarte i Emma Suárez. Tot constituint un exercici diametralment oposat al que representen Vicente i Vera Cruz, Jan Cornet i Elena Anaya, a La piel que habito, perquè en aquest cas l’elecció de dues actrius no es deu a la credibilitat física de la seva evolució al llarg dels anys. Resulta excessiva i artificial si es contempla des d’aquest punt de vista, i més quan el tractament no concorda amb un altre personatge, l’escultora Ava, que intervé durant els dos fragments oposats de cada Julieta interpretada per la mateixa actriu. De manera que el cineasta evidencia que no es tracta d’una qüestió física sinó d’identitat. No és correcte, doncs, referir-se a elles com la Julieta jove i la Julieta madura; són la Julieta abans i després de l’accident mortal d’en Xoan.

El film pren aquesta distinció com a fonament i en conseqüència es desenvolupa per mitjà del xoc emocional i plàstic entre dues versions sòlides i antagòniques d’un mateix personatge –de la mateixa manera que Alice Munro comença un dels relats aquí adaptats: “Dos perfiles se enfrentan uno a otro”–. És així com Almodóvar concep els tres relats de l’escriptora canadenca –Pronto, Destino i Silencio– en un metratge d’una hora i dos quarts de duració. I l’adaptació suposa l’excepció que confirma la regla, ja que tots els seus referents literaris anteriors comparteixen la mateixa feblesa: una arquitectura dramàtica simple i efectista, de la qual el cineasta extreu, només, l’essència. Amb Munro, en canvi, el text adquireix importància, i Almodóvar denota fidelitat ben entesa des del moment en què considera que tres relats de no més d’un centenar de pàgines són inabastables en la durada d’un llargmetratge estàndard. Per tant, la seva traducció consisteix en trobar un motiu que creui l’espès contingut i n’obtingui una panoràmica orgànica. Heus aquí quan la tàctica de contraposar identitats té sentit en tant que trenca la linealitat temporal, ajuda a sintetitzar l’enorme quantitat de matisos que impregnen l’obra matriu i subratlla l’evolució plàstica d’un pol a un altre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s