“Rogue One”, de Gareth Edwards

Un cop iniciada una nova trilogia amb The Force Awakens(2015), Rogue One(2016) és el primer spin-off que ocupa l’any que separa la primera i la segona part, així com està previst que un altre centrat en la figura de Han Solo s’estreni entre la segona i la tercera. D’aquesta manera l’univers Star Wars estarà present a la cartellera cada any fins al 2019, tal i com va idear la productora Lucasfilm.

La mort de Carrie Fisher, però, compromet tota l’estratègia i torna primordial l’ús dels efectes CGI(Computer-generated imagery), atès que Rogue One n’empra per donar vida a dues presències artificials. D’una banda, reconstrueix la fisonomia de l’actriu quan tenia l’edat en què es va posar per primera vegada en la pell de la princesa Leia; i d’altra banda, s’atreveix a recuperar un personatge secundari, el capità Tarkin, interpretat pel difunt Peter Cushing. Si bé una recreació digital s’inscriu en una llista cada vegada més llarga d’actrius i actors que necessiten molt més que les virtuts d’un bon maquillador per recobrar la joventut, l’altra situa el present blockbuster entre els primers que gosa portar a terme un tractament d’aquestes característiques.

Segons la versió de Lucasfilm, els guionistes veien imprescindible la participació del capità Tarkin, cosa que els productors pretenien solucionar amb un actor semblant fins que el supervisor dels efectes especials, John Knoll, va intervenir assegurant que se’n podia responsabilitzar gràcies als efectes CGI; a continuació, la productora no va tenir cap problema a l’hora de rebre l’autorització de la responsable dels drets post mortem de l’intèrpret, Joyce Broughton, que així ho va manifestar a la revista estatunidenca Variety: “No soc una fanàtica de Star Wars, però he de reconèixer que aquest film és absolutament fantàstic.”

Tot i això, és important subratllar un punt indefugible: Cushing no va firmar cap contracte que el lligués amb la saga més enllà dels films en què va participar, i evidentment, ni pot rebutjar la proposta si creu que no s’adequa a les seves exigències professionals, ni tampoc pot portar a terme la seva professió amb normalitat. En conseqüència, la qüestió ètica és central, sigui quina sigui l’estratègia escollida. Però en el cas que ens ocupa va romandre diluïda en favor de noticies superficials relacionades amb les aportacions econòmiques que poden obtenir els hereus o responsables de la imatge del difunt; o bé d’ironies circumstancials, com que Peter Cushing, el mateix actor que va donar vida a personatges com Frankenstein i Dràcula, a càrrec de Terrence Fisher, negués la resurrecció o la immortalitat.

En aquest context, resulta igualment irònic que sigui l’altre personatge recreat digitalment qui hagi capgirat la situació, i és que el sobtat traspàs de Carrie Fisher el 27 de Desembre ha esdevingut un punt d’inflexió capaç de situar l’ètica en primera línia, o si més no, d’obligar a la indústria cinematogràfica a fer un pas enrere en relació amb els efectes CGI. Lucasfilm, a més, va cometre l’error d’inflamar la noticia a través d’una filtració precipitada, tot informant que l’actriu ja havia acabat el rodatge de la segona part. Multitud de pàgines web se’n van fer ressò. Però en comptes de tranquil·litzar els nombrosos seguidors, van provocar el resultat invers. Tothom es preguntava com resoldrien un possible vincle de l’actriu amb l’última part de la trilogia, encara en preproducció. Oblit general dels efectes CGI, quan la seva mort xocava als cinemes amb el seu rostre rejovenit. Ningú ho contemplava com una possible solució, i qui ho feia en renegava amb contundència: “només esperem que cert efecte digital utilitzat amb freqüència a Rogue One no sigui l’alternativa més immediata” recalcava una revista cinematogràfica espanyola.

En l’hipotètic cas que l’actriu hagués de participar en la cloenda del tríptic, no serà fàcil inscriure el seu personatge en el conjunt de recreacions digitals per defunció en el transcurs del rodatge; de la mateixa manera que James Wan va fer-ne ús a la setena part de Fast and Furious(2015), tot constituint el paradigma a seguir. Prova d’això és la seva posició en la llista dels films més taquillers de la història, sisè amb 1.511.700.000$. La tendència, doncs, és desenvolupar el personatge en fora de camp i concentrar la seva intervenció en una escena de comiat. Si s’exploraren altres possibilitats, Lucasfilm reafirmaria la crisi de la representació i en aquesta ocasió combatria un possible debat ètic amb avantatge: compta amb el contracte firmat de l’actriu i la tècnica en un punt de perfeccionament innegable. És, però, l’opció més arriscada. La conjuntura evidencia que la qüestió ètica es torna rellevant depèn del grau emocional que connecta l’espectador amb el personatge. Cushing i Carrie, Tarkin i Leia respectivament, representen referències antagòniques.

Els propers anys aclariran quin és el parer d’una productora l’objectiu de la qual és clar i concís: augmentar amb escreix l’enorme inversió de la compra del món fictici de George Lucas, de qui hem escoltat unes declaracions enverinades en referència a The Force Awakens: “Han fet un film retro”. I convé recordar-les després del visionat de Rogue One, ja que l’insult pren un sentit més profund; no només es refereix a l’escassa creativitat de la producció, sinó que també descobreix una contradicció en la línia editorial de la productora. Mentre a The Force Awakens va potenciar els decorats reals per sobre dels creats per mitjà dels efectes CGI; a Rogue One és la primera en creuar línies ètiques amb un recurs anteriorment menystingut. Així mateix, resulta incongruent utilitzar-ne a l’hora de reviure la princesa Leia i el capità Tarkin, però amb Han Solo, en canvi, s’hagi contractat un altre actor, Alden Ehrenreich, que protagonitzarà el film anterior a la tercera part (salta a la vista que es tracta d’un impediment econòmic: l’efecte digital és un procediment laboriós que allargaria la producció i els drets d’imatge d’en Harrison Ford serien excessivament costosos. Malgrat tot, la coherència no deixa de brillar per la seva absència).

Kathleen Kennedy, presidenta de Lucasfilm, és conscient que la influència d’aquest precedent un any abans de concloure la trilogia sensibilitzarà encara més l’incipient qüestió ètica al voltant del tractament de la princesa Leia. De manera que ambdós factors tenen un pes específic en l’actual dilema dicotòmic que manté en suspens la preproducció de la tercera part: reescriure el guió o utilitzar els efectes CGI. La resolució determinarà el progrés d’aquesta modalitat.

Actualització: I s’ha transmès mitjançant un comunicat oficial: “We don’t normally respond to fan or press speculation, but there is a rumor circulating that we would like to adress. We want to assure our fans that Lucasfilm has no plans to digitally recreate Carrie Fisher’s performance as Princess or General Leia Organa”. És per això que aquest text s’ha convertit en la crònica d’una crisi de la representació censurada pels mateixos responsables de la seva posada en escena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s