“Paterson”, de Jim Jarmusch

Jarmusch filma els dos protagonistes al matí dins del llit despertant-se, en zenital, aplanant la imatge: en Paterson es desperta cada matí a la mateixa hora per anar a conduir un autobús públic de la ciutat que porta el mateix nom que ell, es posa el rellotge de polsera i abraça i fa un petó a la seva parella. Ella, la Laura, tot just sortint del somni, li explica encara embriagada que somiava que els dos passejaven per l’Antiga Pèrsia muntant un elefant. La imatge és un dels motius visuals al voltant del qual es construeix la pel·lícula, i tota ella sembla abordar el mateix problema que es concentra en aquesta sola imatge: com moure’s entre la quotidianitat més impertorbable i la fantasia volàtil –d’altra banda aquí gens melancòlica–que sosté la primera.

Els plans de l’autobús que condueix en Paterson i dels llocs que l’aparell travessa recomencen cada vegada per, quan el rellotge comença a accelerar-se en tornar-se ja sòlid el temps dels viatges quotidians, tornar a desembocar difuminant-se a través de foses creuades en la imatge de la cascada, davant de la qual el protagonista va sovint a dinar assegut en un dels bancs del parc que l’envolta: allà, el paisatge convida a extraviar-se, i llavors escoltem –i veiem sobreimpresos– els poemes que escriu Paterson durant els seus temps lliures, i que expandeixen i sostenen el seu altrament àrid dia a dia. Aquest vaivé és el nucli dur de la pel·lícula, amb petites variacions paral·leles: quan en Paterson torna a casa després de treballar, es troba la Laura cada dia amb un projecte nou: avui vol ser cantant de country i ha encarregat una guitarra per Internet, l’endemà ha pintat totes les cortines de la casa, l’altre ha preparat pastissos per anar a vendre’ls al mercat, etc. Igualment, després de sopar, el protagonista s’endú cada dia el gos a passejar i va al mateix bar a prendre’s una cervesa, on es troba amb els mateixos personatges de sempre amb qui comparteix anècdotes més o menys banals.

D’aquesta manera Jarmusch aconsegueix construir una carcassa eficaç que sosté la pel·lícula, i quan entre les petites variacions de quotidianitat un dels personatges del bar, al qual acaba de deixar la seva parella, treu una pistola (que més tard sabrem que és de joguina) i amenaça primer de matar-la i després de suïcidar-se, per acabar sent reduït pel mateix Paterson, i ja sortint del bar, deixar caure ombrívol: “Without love, what reason is there for anything?” [Sense amor, quina raó hi ha per a res?], l’incident i la frase ressonen com un tret al cel en un dels moments més reeixits de la pel·lícula. Des d’aquest punt de vista Jarmusch resol de manera notable el problema que es plantejava al principi, i la pel·lícula és més que solvent. La construcció tan neta i sovint atrevidament naïf de la pel·lícula en aquests dos blocs és l’empremta d’un talent molt madur.

D’altra banda, la situació de la que parteix Paterson és tan estàtica que ho aposta tot en aquest moviment entre la quotidianitat i l’escapisme. En efecte, sense gens de sarcasme, podem imaginar que una pel·lícula així podria durar fins la mort del protagonista. És per això que Jarmusch intenta posteriorment arrodonir i tancar la pel·lícula a través d’un gir brusc –el gos d’en Paterson estripa el quadern on el protagonista guardava tots els seus poemes, posant en crisi aquest vaivé en el qual es fonamenten la pel·lícula i el personatge– i del subsegüent deus ex machina (amb tot el que té d’irònic parlar de deus ex machina en una pel·lícula de Jim Jarmusch), quan un turista japonès apareix per asseure’s al costat del protagonista i, fent-li notar tot allò que té de poètica la seva vida de conductor d’autobusos a Paterson, li regala una llibreta nova perquè pugui tornar a escriure i així restablir la situació inicial de la pel·lícula. Però tot això acaba resultant tan autocomplaent i moralitzant, en un estoïcisme final que de ben segur farà les delícies dels grans filantrops, que fa empal·lidir en certa mesura la resta de la pel·lícula.

És divertit fer notar que el llargmetratge anterior de Jarmusch, Only Lovers Left Alive (2013), partia d’una idea molt més ambiciosa, a les antípodes del naturalisme de Paterson: la d’una parella de vampirs amants immortals que han viscut durant segles i que ara refusen seguir alimentant-se xuclant la sang directament dels humans, per en canvi sobreviure aconseguint-la d’incògnit de les reserves dels hospitals o dels laboratoris. És com si després d’haver-se situat per damunt del temps, com en aquella bonica escena on, en John Hurt i la Tilda Swinton asseguts a la vora de l’aigua en un port de Tànger, el primer es perdia en la memòria del record d’una estada a Itàlia més de cinc segles enrere, Jarmusch hagués sentit la necessitat –o la responsabilitat?– de tornar a tocar de peus a terra. És aquest un dualisme recurrent en la filmografia del director estatunidenc: dels primers llargmetratges, dins la línia irreverent del nou naturalisme estatunidenc, Permanent Vacation (1980) i Stranger Than Paradise (1984), fins a la mitologia de Dead Man (1995) i Ghost Dog (1999), per tornar després al naturalisme amb Coffee and Cigarrettes (2003) i Broken Flowers (2005), i acabar de nou en l’excessiva The Limits of Control (2009) i en la ja comentada Only Lovers Left Alive (2013).

En qualsevol cas, el que sorprèn de Paterson no és tant el ja habitual retorn al naturalisme que en el fons sempre ha estat al cor de Jarmusch sinó en efecte, que puguem parlar d’ella com d’una pel·lícula responsable. Un cop d’ull ràpid a les nombroses cròniques de la crítica especialitzada sobre la pel·lícula ens descobreix un torrent d’adjectius benintencionats que la deixen al descobert: “generosa”, “serena”, “entranyable”, “empàtica”, “plàcid passeig poètic (?)”, etc. Qui ho hagués dit, tres anys enrere, que tal elenc d’adjectius hauria de descriure la següent obra del director d’una pel·lícula sobre dos vampirs immortals turmentats que han perdut la fe en la humanitat i que ja només tenen el refugi del seu amor! Serà aquest naturalisme responsable, que un comentarista maliciós atribuiria tal vegada a l’edat, una nova constant en l’obra de Jarmusch, una digressió provocada per un moment d’enlluernament personal, o ha estat només una reacció culpable davant de dues pel·lícules –The Limits of Control (2009) i Only Lovers Left Alive (2013)– que tants van qualificar –justament pel que fa a la primera, injustament pel que fa a la segona– de presumptuoses?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s