“Macbeth”, d’Orson Welles

Tothom qui parteix d’una obra literària per realitzar una adaptació audiovisual estableix dos compromisos entrellaçats: ser respectuós amb el material de base tot oferint una experiència plàstica complementària. Ambdós, de fet, connecten des del primer moment, quan el cinema fa evidents els buits que l’escriptor va obviar per innecessaris. Aleshores, el cineasta pren la paraula i l’allarga en la realitat microscòpica del pla. És per això que l’anàlisi d’una adaptació cinematogràfica parteix dels buits emplenats, amb els quals el crític identificarà si els nous traçats, a més de donar continuïtat, fan de la plàstica el motor de l’obra.

En aquest sentit, la forma literària més complexa d’adaptar és el teatre, atès que els diàlegs descobreixen els personatges, però l’espai queda orfe de contingut. El 1925, any en què es va incloure el so als vídeos, tal adversitat no va suposar cap maldecap, ans al contrari: la principal aportació del cinema sonor va ser redescobrir el teatre; és a dir, l’audiovisual va acceptar com a pròpies les pautes del llenguatge teatral. I així és com el buit ha esdevingut una zona de confort amb què atorgar a la paraula un poder tranversal, tant se val quin sigui el medi on s’instal·li. L’equilibri entre la paraula i la imatge és, doncs, un afer secundari; davant de l’exactitud del llenguatge, l’ambigüitat de la plàstica ha quedat postergada. Prova d’això és una afirmació repetida fins a la sacietat: “si Shakespeare estigués viu, avui, seria guionista cinematogràfic”.

Citar a Shakespeare és simptomàtic d’un desequilibri sostingut i excessivament entronitzat. Tanmateix, convé recordar veus contràries (i minoritàries), com per exemple un famós aforisme del cineasta Robert Bresson: “(1925?) El cinema sonor obre les seves portes al teatre, que ocupa la plaça i la rodeja de filat”; de la mateixa manera que cal ressenyar l’esforç de molts cineastes per no diluir-se en favor de la paraula, tot i que sigui de manera accidental. Aquest és el cas de Macbeth(1948), dirigida per Orson Welles, en què l’obra de Shakespeare i les casuístiques del rodatge van convergir en un resultat tant atzarós com efectiu.

D’adaptacions cinematogràfiques de Macbeth n’hi ha moltes, i la més precària quant a pressupost és, sens dubte, la que ens ocupa. A més, de tots els cineastes que s’han atrevit amb aquesta peça, Orson Welles era el més procliu a la teatralitat; no hem d’oblidar que l’estatunidenc es va donar a conèixer als escenaris de Broadway i més endavant se’l va reconèixer en el medi audiovisual. Per tot plegat, res indicava que la producció es convert en un exemple per a l’estudi de l’equilibri entre la imatge i la paraula.

Dos són els factors que impulsen aquest argument. Hi ha la part i hi ha el tot.

D’una banda, a partir del visionat del film, he descobert un detall que no consta en cap crítica o assaig anterior, i es troba ni més ni menys que en el punt d’inflexió de l’obra. A la tercera escena del primer acte, Macbeth rep les condecoracions que el fan Baró de Cawdor, i així ho subratlla en veu alta, davant de la sorpresa dels missatgers. El film, a continuació, opta per un primer pla del protagonista, mentre en off escoltem les seves disquisicions: “If good, why do I yield to that suggestion, whose horrid image doth unfix my hair and make my seated heart knock at my ribs, against the use of nature? Present fears are less than horrible imaginings: my thought, whose murder yet is but fantastical, shakes so my single state of man that function. Is smother’d in surmise, and nothing is but what is not”. Però hi ha un error que en aquest context es transforma en un efecte de muntatge excel·lent, i és que la durada del pla no correspon amb la llargària del text. La solució: perllongar el temps repetint la mateixa imatge del rostre consternat, cosa que reforça la incredulitat del personatge. La reiteració comporta deteniment, i en Macbeth necessita constatar si allò que està vivint és la realitat o no. Perquè només així els presagis de les tres bruixes seran certs.

D’altra banda, si una cosa crida l’atenció al llarg del film és l’escenografia. La falta de pressupost s’evidencia en uns decorats tan poc creïbles que en tot moment l’espectador és conscient que la representació es desenvolupa en un estudi de rodatge. I el film, en comptes de suplir aquesta carència, en fa gala orgullós, tot subratllant l’artificialitat de la posada en escena. De manera que l’eco de les paraules xoca amb un entorn de cartró pedra, i l’espectador contempla la defensa de la barbàrie per un no-res. Si bé el principal mèrit del cinema és augmentar la credibilitat de les ficcions, aquest llargmetratge funciona a la contra, ja que converteix els límits de la representació teatral en les seves virtuts plàstiques. De fet, comença i acaba amb la mateixa imatge: un espai fosc que presenta una boira incipient. Síntesi de la realitat intercanviable i efímera d’un escenari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s