“La mort de Louis XIV”, d’Albert Serra

Després de guanyar el lleopard d’or al Festival de Locarno amb Història de la meva mort (2013), Albert Serra declarà, en coherència amb la seva sospita recurrent contra l’èxit de crítica i públic, que la seva següent pel·lícula seria “més petita, més boja, més difícil, i que encara la veuria menys gent”. De moment no ha estat el cas, perquè la seva nova pel·lícula és més accessible a causa sobretot de dos factors: la presència de Jean-Pierre Léaud, que encara que a Serra li hagi interessat més la persona que el símbol, porta sempre darrere seu l’eco de tot el que ha sigut ­–el que d’altra banda fa molt més poètic convertir-lo en rei moribund– i la unitat almenys en primer terme transparent d’espai, temps i tema que dóna a l’espectador més neguitós el punt d’ancoratge que podia trobar a faltar en les seves anteriors pel·lícules.

El diàleg entre d’una banda el ja consagrat mètode de Serra, basat en la improvisació, l’espontaneïtat i la inspiració de l’actor i que entre altres coses el porta a descentralitzar el rodatge i a rodar amb vàries càmeres a la vegada per no perdre detall de tot el que pugui passar –cita el mateix Serra un crític francès que en parlava com la “dramatúrgia de la presència” en comptes de la dramatúrgia de l’acció–, i de l’altra unes noves condicions estètiques i de producció molt més estàtiques, és la substància de la pel·lícula dins del context de la seva filmografia, i la torna especialment interessant als ulls dels qui venim seguint la seva trajectòria.

D’entrada, podem veure com la llibertat en el treball amb l’espai que havia caracteritzat totes les seves anteriors pel·lícules queda ara concentrada com un record llunyà en dos plans molt breus i pràcticament iguals, un dels quals encapçala la pel·lícula: la vista des del dormitori del rei del paisatge natural que envolta el palau. Si abans els espais engolien sovint els personatges tot absorbint-ne la dramatúrgia, ara aquests espais inabastables queden solidificats i només poden existir aquí en contracamp i a través d’una focal llarga que els allisa, quedant en fora de camp la resta de la pel·lícula. La segona vegada que apareix aquesta vista, la veiem a través d’una reixa davant de la finestra: el rei cada cop més greu ja pot a penes aixecar-se del llit, però la música llunyana dels oboès i dels tambors de la celebració de la Sant Louis fan que li brilli uns instants la memòria, i quan el moribund s’incorpora de pura alegria la pel·lícula li retorna el contracamp, que pesa com una última nostàlgia, tan a prop i tan lluny. Ara la pel·lícula ja només pot existir dins del dormitori del rei.

Però el propi Serra reconeixia en una entrevista que no li agradava massa haver-se de limitar a un sol espai després d’un treball tan lliure amb aquesta qüestió en els seus anteriors llargmetratges. És en aquest sentit que la tria del format de pantalla horitzontal 2.35, després del canvi des dels 16:9, ja finalitzat el rodatge i repetint el mètode que havia utilitzat a Història de la meva mort, on després d’haver enquadrat tota la pel·lícula aquella vegada en format 4:3 va decidir també canviar al 2.35 buscant més espontaneïtat en nous enquadraments que no haguessin estat prèviament calculats durant el rodatge, és en la nova pel·lícula especialment ambiciosa, donat que aquesta aspira de manera molt transparent i delimitada a retratar la mort d’una persona en un sol espai, situació que a priori demanaria un format molt més vertical. La tria denota voluntat de retratar no només la mort íntima sinó també la mort pública del rei davant la cort. Però també de diluir la dramatúrgia i de no apostar-ho tot en el rostre i la inspiració de Léaud. En aquest sentit, hi ha un treball molt intel·ligent amb el raccord, que ens porta a la confusió permanent sobre la continuïtat de l’espai i del temps, el que ens aproxima a la situació mental del malalt.

Ara bé, si tornem la mirada cap a la gènesi del projecte, els límits tornen a aparèixer: es tracta d’un encàrrec del Centre Pompidou, de caràcter performàtic i d’igual tema, on Léaud s’hagués trobat dins d’una de les sales principals del recinte improvisant en una mena de vitrina que hagués representat el mateix dormitori del rei. En aquest projecte el marge d’indefinició sembla tan gran i tan dependent de la pròpia inspiració de l’actor que en convertir-se en pel·lícula això acaba traspassant per força a les imatges. Probablement un dels moments on aquests límits són més aparents és el pla on Léaud mira fixament a càmera mentre escoltem el Kyrie de la Gran missa en do menor de Mozart. Tothom espera el miracle, mirar la mort als ulls. Però aquí succeeix que la idea conscient de la performance està per sobre de la pròpia interpretació en present de l’actor, i la potència del pla acaba recaient més en la idea de la mirada a càmera –eco com molts han recordat de la mirada final a càmera del propi Léaud nen a Les Quatre Cents Coups– que no en el present del pla.

D’altra banda, els petits moviments amb els llavis i la mandíbula de Léaud, els seus crits ofegats exigint que li portin aigua durant la nit, o un pla bellíssim del mateix rient i acariciant els seus gossos mentre els imita, girant el cap fins gairebé desbordar el quadre de joia, són alguns exemples dels moments de màgia pels quals treballa Serra, que es veu a si mateix com un servidor de la inspiració dels seus actors; el talent de Jean-Pierre Léaud en aquest sentit és tant central per a la pel·lícula com el talent de Vicenç Altaió fent de Casanova ho era per a Història de la meva mort. És justament a causa d’aquesta centralitat que, en cenyir-se a un sol espai i a un relat clarament delimitat, al contrari que en el seu anterior llargmetratge, on un relat més dispers i una estructura plàstica més complexa li permetien un muntatge molt més lliure, els límits del mètode Serra salten més a la vista quan ens veiem forçats a quedar-nos amb Léaud al seu llit i confiar en la seva inspiració, si bé la pel·lícula resulta per les mateixes circumstàncies molt més accessible. El mateix Serra ho reconeix: “la clau de la pel·lícula és Jean-Pierre Léaud i la seva interpretació: molt subtil, molt complexa, molt misteriosa”. En efecte, ho sap molt bé Serra –i d’altra banda com podria ser d’una altra manera, si aquest interpreta al Rei Sol?–: en últim terme la pel·lícula treballa per a Léaud, amb tot el que això comporta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s