“Insurreccions” al MNAC

Diu Georges-Didi Huberman, historiador de l’art i filòsof francès de renom i comissari d’Insurreccions, la nova exposició del MNAC (inaugurada tot just la setmana passada i que es prolongarà fins al 21 de maig), que no li preguntem què és una insurrecció, perquè l’exposició no pretén donar resposta a aquesta pregunta, sinó enquadrar el concepte des d’un punt de vista estètic, veure com s’ha anat representant durant la història de l’art, i a partir d’aquí extreure’n, a ser possible, una mateixa lògica de representació.

Des d’aquest punt de vista i per ajudar-nos a entendre el funcionament de l’exposició, en principi podríem aproximar el mecanisme emprat a la tradició de la idea de constel·lació, que va formular Walter Benjamin per a l’estudi dels fenòmens humans i de la història: si pensem tots els fenòmens del món com autosuficients, pensar-los a través de constel·lacions vol dir fer-ho a través de línies d’unió que establim nosaltres mateixos entre ells quan ens esforcem per connectar-los els uns amb els altres i farcir-los de sentit (de la mateixa manera que en una constel·lació som nosaltres qui ha dibuixat les formes del conjunt de les estrelles, que segueixen sent independents malgrat que les haguem fet formar part d’aquest tot més gran que hem construït).

En entrar a l’exposició, hom es troba cara a cara amb una gran pantalla on es projecten, a mode de pròleg, els Remuntatges de Maria Korkouta, amb imatges de Jean Vigo, de Roberto Rossellini, i de Sergei Eisenstein, entre altres. Les imatges, a càmera lenta, es fonen les unes amb les altres; els seus gestos es confonen, s’aproximen, i esdevenen mica en mica una massa compacta: les imatges deixen de ser individuals i, fora del seu context original, són ara un motiu visual i se’ns apareixen representant una mateixa lògica. Aquest mecanisme d’abstracció que anuncia d’entrada l’obra de Korkouta segueix, però, les constel·lacions de Benjamin només fins a cert punt: si al final es crea una imatge compacta, la individualitat dels fenòmens es perd en benefici de la construcció d’aquesta imatge, mentre que la idea de Benjamin partia justament de la condició que els fenòmens sempre mantinguessin per damunt del tot la seva individualitat, la qual de fet es veuria reforçada justament en veure’s des del relleu que li donava la seva inclusió en una constel·lació. L’aposta dels Remuntatges de Korkouta i del conjunt de l’exposició de Didi-Huberman és però –a pesar de la inclusió recurrent de cartel·les explicatives que situen cada obra dins del seu context sociopolític– pel tot: Insurreccions, en plural.

Dins de l’exposició, a partir de les constel·lacions que van construint-se quan s’ajunten moltes obres d’èpoques, artistes, i suports diferents (fotografia, audiovisual, pintura, escultura…), Didi-Huberman dibuixa un recorregut amb cinc passos, cada un amb un text introductori que serveix de suport a la constel·lació que encapçala: I. per elements (desencadenats), II. per gestos (intensos), III. per paraules (exclamades), IV. per conflictes (encesos), i V. per desitjos (indestructibles). Des que, tot trencant l’ordre estàtic establert, es contradiuen les seves lleis –una taula propulsada cap amunt per un ventilador desafia la gravetat en un vídeo a la segona sala–, donant pas així al sorgiment dels gestos insurrectes –com les dues mans aixecades de Juli González o les fotografies d’uns manifestants llançant pedres durant les manifestacions del 68 a França i del 69 a Anglaterra–, que s’han de convertir posteriorment en paraules per ser transmesos –com en els cartells propagandístics dels republicans durant la Guerra Civil–. La insurrecció llavors encén conflictes, el poder es defensa, i alguns dels alçats moren –com en els diaris de Gaza de Taysir Batniji–. Però la potència sobreviu el poder: els desitjos són indestructibles, i al final això sempre ens queda davant de qualsevol circumstància –els dibuixos de Miró que preparen el seu tríptic de L’esperança del condemnat a mort o les fotografies de la cremació dels cossos de les víctimes dels camps de concentració nazis capturades d’incògnit per un dels membres del Sonderkommando (documents als quals, per cert, Didi-Huberman ja dedicà un dels seus assaigs més famosos, Images malgré tout)–.

Es traça així una ontologia de les insurreccions, i si bé aquests cinc passos poden en certa mesura ser extrets de les obres de manera més o menys orgànica, en últim terme són sobretot les obres les que venen a omplir cada un dels passos. Això se’ns fa evident sobretot quan tenim en compte que tot i ser l’exposició un muntatge original per la Galeria Nacional del Jeu de Paume a París, la versió del MNAC no es construeix amb les mateixes obres que la primera (tot i que algunes sí que en són comunes), sinó en bona part a partir del fons del propi museu i dels de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Arxiu Nacional de Catalunya. D’altra banda, configurar l’exposició d’aquesta manera dóna molt de sentit a fer-ne una versió local, que resulta així més propera al visitant: Martí Alsina, Marià Fortuny, Juli González, Joan Miró, Antoni Tàpies… L’imaginari català dota a l’espectador d’un punt de vista proper a través del qual observar la mateixa ontologia de les insurreccions que es presentava a la mostra original a París i que se seguirà presentant després en noves versions a Buenos Aires, Mèxic i Mont-real.

Aquesta flexibilitat de construcció evidencia, però, que el discurs preval aquí per damunt de les obres, que es difuminen en el conjunt: ho dèiem abans, l’exposició aposta pel tot, i la presència d’un gran nombre d’obres (prop de 300) i la seva organització en benefici del discurs fa difícil que alguna d’elles traspassi els límits que aquest estableix. És el preu a pagar perquè la lògica en comú estigui per damunt de cada una de les obres. El ressò que podrien deixar algunes de les obres darrere seu es fon de seguida amb el que deixen les altres que l’envolten; i l’eco es torna tan compacte que la contemplació individual de cada una d’elles esdevé difícil sota una atmosfera carregosa. En efecte, el que pesa tant és una sola idea: la insurrecció tornant-se universal en ser reduïda a la seva essència plàstica; en no tenir ja fronteres, la seva representació esdevé ontològica, i heus aquí la idea més bella de l’exposició, que s’aixeca i la sobrevola com aquella frase d’Antígona: “Jo sóc aquí per una altra cosa, no per comprendre. Sóc aquí per dir-vos que no i per morir”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s