“La senyora Florentina i el seu amor Homer” al TNC

Sergi Belbel s’ha encarregat de muntar una de les produccions més esperades de la temporada del TNC: La senyora Florentina i el seu amor Homer de Mercè Rodoreda, en cartell a la Sala Gran fins el proper 2 d’abril.

Mercè Rodoreda (1908-1983) és coneguda sobretot per la seva obra narrativa, especialment per les seves novel·les Aloma (1936), La plaça del diamant (1962) o Mirall trencat (1974), i també pels diversos reculls de contes. Tot i això, l’escriptora barcelonina també va conrear la poesia i el teatre, aquest darrer durant un període d’uns quinze anys, comprès aproximadament entre el 1959 i el 1976. Actualment es conserven un total de nou obres de teatre 1, de les quals s’està preparant l’edició crítica.

El teatre de Rodoreda és, en general, de caire clàssic, amb unes estructures formals que beuen d’un model teatral anterior als anys 60 i 70 (en molt bona mesura, perquè Rodoreda es plantejava el fet teatral com una forma d’augmentar els seus ingressos i, per tant, de satisfer un públic de classe mitjana, singularment femení, molt més afí i predisposat a la comèdia de costums més que no pas al teatre experimental). Resumint-ho molt, podríem dir que la seva dramatúrgia pivota sobre tres aspectes claus. En primer lloc, la importància de la concepció del text dramàtic, prou visible no només en els seus diàlegs, sinó també en les seves acotacions, sovint molt literàries i precises. Alhora, els personatges protagonistes de la seva dramatúrgia són sempre femenins i presenten una òptica molt particular dels problemes quotidians, sovint sentimentals, que viuen i sofreixen amb un cert determinisme, i que solen desembocar en l’acceptació d’una solitud mig buscada mig imposada que esdevé catalitzadora d’una possible felicitat. I en tercer lloc, el leitmotiv floral hi és també molt present, com passa en la narrativa, i la seva delicadesa simbòlica sol contrastar amb la fortalesa dels seus personatges.

En el cas de La senyora Florentina i el seu amor Homer, ens trobem justament amb una història que combina molt bé aquests tres aspectes. Formalment, tres actes repartits de forma clàssica en introducció, nus i desenllaç; farcida de personatges femenins; amb problemes d’amor que desemboquen en una solitud aparentment feliç, i amb la presència constant de les flors. Com molt bé diu Belbel al programa de mà, «Rodoreda escriu, amb to de comèdia de costums, gairebé a la manera d’un De Filippo, sobre les vides, les petites misèries, les petites desgràcies i les petites alegries d’una colla de dones barcelonines de principis de segle XX. Sota l’aparença d’una comèdia “amable”, Rodoreda compon un dels seus personatges més emblemàtics […]: la senyora Florentina, dona burgesa, típicament barcelonina, professora de piano, propietària d’un gran immoble al barri de Sant Gervasi i que, malgrat dur una vida relaxada i tranquil·la, amaga una gran recança, una profunda malenconia per no haver pogut tenir una vida afectiva més “convencional”. Amistançada del “senyor Homer” durant gairebé trenta anys, assistirem al seu daltabaix emocional i finalment catàrtic, ajudada en tot moment per un “cor” de veïnes i amigues que la protegeixen […]. La irrupció de la nova minyona, la Serafina, una noia jove, de poble, desinhibida, molt lluny del que la Florentina representa, serà el revulsiu que finalment sacsejarà els fonaments de la seva llar.» El personatge de la minyona és d’una importància cabdal perquè és la cara oposada del personatge de Florentina i, de fet, la coprotagonista de l’obra. No es podria entendre bé un personatge sense l’altre. Florentina és cagadubtes, té una certa amargor vital i té tendència al conformisme; Serafina és decidida, vitalista i ingènuament atrevida. Aquesta dualitat queda molt ben plasmada en el text de Rodoreda, que Belbel aprofita i ressalta en la seva producció.

La del TNC és una posada en escena molt respectuosa amb l’original: amb una escenografia de caire realista, representa la sala d’estar que dóna, a través d’unes grans vidrieres, a un jardí farcit de flors que sorprendrà el públic al final de la representació. El vestuari s’adequa a l’estètica de principis del segle XX i els tons de la il·luminació són càlids i agradables durant els dos primers actes i la darrera part del tercer, i més freds durant la conversa amb Homer del tercer acte, quelcom que ressalta el canvi substancial que pateix la vida de Florentina i, de retruc, de les seves amigues. Totes les actuacions són encertadament naturalistes, salpebrades amb tocs d’humor en aquells moments en què el text de Rodoreda ho permet, o fins i tot amb l’afegitó (suposem que idea de Belbel) de cuplets i cançons frívoles de l’època al final del segon acte, que fan les delícies del públic i de les actrius, que tenen un moment de lluïment francament agradable. La música de Guinovart, clarament influenciada pel piano de Debussy, crea a l’inici de cada acte l’atmosfera idònia per a l’acció. La del TNC és una producció bonica i colorista, molt ben interpretada (quelcom que suposa el descobriment d’Elisabet Casanovas al teatre) i que fa justícia a una escriptora de fama universal, traduïda a més de trenta llengües, el teatre de la qual encara és massa desconegut. I ara el TNC li ret un merescut homenatge presentant una obra del nostre repertori teatral, sovint massa desconegut.

1 Les flors (inacabada), L’hostal de les tres Camèlies, Joc de bruixes (inacabada), El maniquí, Maria Blanca, El mirall del record (inacabada), El parc de les magnòlies, La senyora Florentina i el seu amor Homer i Un dia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s