La nova franquícia de Ridley Scott

Ridley Scott és un admirador de la capacitat amb què el seu amic George Lucas va expandir l’univers de La guerra de les galàxies amb unes crítiques notables i uns beneficis multimilionaris. Tant és així que va voler repetir l’estratègia des del seu esclat mediàtic i el desig va esdevenir recurrent quan les seves propostes o bé van començar a ser rebudes com a films menors o bé no complien amb la seva condició de blockbuster. I en aquell moment de decadència creativa, Scott va mirar enrere, no sols per retrobar-se amb els films que van atorgar-li prestigi i èxit, sinó també per reconèixer el seu potencial en tant que franquícies.

Una ocurrència no del tot original, atès que ja comptava amb l’aval d’una franquícia constituïda arran del seu segon film Alien, el vuitè passatger(1979), on ell no hi va participar. Les aventures de la sotsoficial Ellen Ripley es van desenvolupar en tres films més, a càrrec de valors emergents com James Cameron, David Fincher i Jeanne-Pierre Jeunet. I Scott va intuir que de la mateixa manera que van triomfar les seqüeles, també ho podrien fer les preqüeles.

Així doncs, l’any 2012 es va estrenar Prometheus, un film sobre la malaurada missió d’un grup d’exploradors i científics a la recerca de l’origen de la vida, amb un repartiment de luxe: Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Idris Elba, Guy Pearce, entre d’altres; i l’únic director capaç de convèncer els més escèptics, el propi Ridley Scott, que en aquesta ocasió també s’encarregava de les tasques de producció; de manera que va capitanejar un projecte valorat en 125 milions de dòlars i va recollir-ne els seus agredolços fruits, que combinaven unes crítiques demolidores amb una recaptació de més de 400 milions de dòlars a la taquilla mundial.

Només amb els beneficis obtinguts ja es va rebre el vistiplau per a la continuïtat d’una història deliberadament inacabada, i quatre anys més tard va arribar a les sales de cinema Alien: Covenant, amb un objectiu diferencial respecte la primera entrega: potenciar el protagonisme dels alienígenes. Ridley Scott va notar que l’absència de les criatures característiques de la saga havia decebut el seu públic objectiu i va tornar a agafar les regnes del projecte per solucionar les carències de l’anterior. Era conscient que la ciència ficció amb una voluntat filosòfica no tenia cabuda en aquesta franquícia i va decidir emmarcar l’acció en el gènere de terror. És per això que va apostar per un disseny de producció més auster i fosc, i un elenc de segona fila per tal d’interpretar uns personatges amb poques oportunitats de transcendir l’estereotip abans de morir. Només tornava Michael Fassbender, juntament amb Rapace i Pearce en uns papers testimonials.

Scott, doncs, va adaptar-se a les exigències del públic i alhora va aprofitar-ho plàsticament per alleugerir el cost final de la producció, estimat en 97 milions de dòlars. El canvi estratègic va rebre l’aprovació de la crítica i va aconseguir una recaptació satisfactòria, 239 milions de dòlars a nivell mundial. Si avaluem aquesta xifra partint de la base que es tracta d’una seqüela, encabida dins del gènere de terror i amb una qualificació R(per a majors de 18 anys), els resultats són òptims, i evidencien que encara es poden obtenir molts guanys mentre cada nova proposta redueixi el seu pressupost en proporció al desgast de l’anterior.

És important descriure el desenvolupament de la primera franquícia de Ridley Scott per entendre com n’ha concebuda una altra arran de l’estrena de Blade Runner 2049, la seqüela d’un clàssic de la història del cinema, Blade Runner(1982). Fer un paral·lel entre ambdues franquícies posa en relleu una evolució evident, atès que els errors s’han rectificat i les virtuts s’han reeditat de manera més orgànica.

Per començar, resulta determinant comprovar que Scott no repeteix en la direcció, sinó que és el productor executiu. La cadira de director pertany a un valor emergent, Denis Villenueve, que ha firmat per realitzar la primera entrega amb plena llibertat creativa, i és molt improbable que torni a col·laborar en la franquícia. Villenueve emula els passos de James Cameron a Aliens(1986).

Aquests són directors que no es mouen únicament pels diners. Necessiten desafiaments plàstics a l’altura del seu talent narratiu, i si accepten una tasca tan ambiciosa com la que ens ocupa és perquè hi ha un guió sòlid i intel·ligent darrere. Així que bona part de la culpa de la decisió del cineasta canadenc la tenen Hampton Fancher i un dels homes del moment a Hollywood, Michael Green, ja que enguany també ha col·laborat en els guions de Logan i Alien: Covenant, i encara li queda per estrenar un altre film produït per Ridley Scott, Assassinat a l’Orient Express. Ambdós han escrit una peça literària a l’altura de les circumstàncies, però molt lluny dels paràmetres actuals d’un projecte amb un pressupost de 185 milions de dòlars. I l’elecció del director no fa més que subratllar el seu esperit contracorrent.

Perquè cap productor sensat, amb un pressupost tan elevat, permetria un metratge de 2 hores i 43 minuts, que afecta el nombre de vegades que es pot projectar diàriament; una qualificació R, que prohibeix l’entrada a menors de 18 anys; i una trama complexa amb un ritme lent, que disminueix exponencialment el nombre d’espectadors. Ridley Scott, en canvi, sí. Està decidit a prendre aquest risc, atès que calcula els guanys a llarg termini.

Prova d’això és que contracta un repartiment plegat d’estrelles com Ryan Gosling, Harrison Ford, Jared Leto o Robin Wright, tot seguint el mateix procediment de Prometheus. És a dir, aprofitar el seu potencial comercial per donar a conèixer la marca de cara a les pròximes entregues, en les quals molts d’ells ja no hi seran a causa de la mort dels seus personatges, i cediran el protagonisme a uns altres de nous, interpretats per actors menys coneguts. Blade runner 2049 perfecciona aquest recurs, cosa que repercutirà en el cost de la franquícia.

I si a la planificació econòmica, afegim el nombre de trames obertes, o simplement anunciades, a la fi del film, tot indica que l’engranatge està pensat per tenir continuïtat. Aquest és el motiu pel qual s’anteposa la qualitat a la taquilla, a la recerca d’un públic concret i fidel. Així, en comptes de buscar l’aprovació d’una amplia majoria i recuperar la inversió de manera enganyosa per al futur de la franquícia i deslleial amb el material de partida, el film es dedica plenament a consolidar el sector atret pel món de Blade runner. Arran d’aquest plantejament, té el beneplàcit gairebé unànime de la crítica especialitzada, i tot apunta que rebrà vàries nominacions als Òscars, principalment candidatures tècniques.

Ara bé, la taquilla no ha respost. Durant el primer cap de setmana d’exhibició, “Blade Runner 2049” ha recaptat 70 milions de dòlars a nivell mundial. Especialment preocupants són les xifres estatunidenques. Els productors esperaven començar amb uns 50 milions de dòlars, com ho va fer “Prometheus”, i el film ha acabat imitant el comportament de la seqüela, “Alien: Covenant”, amb 30 milions de dòlars. Mala peça al teler per al futur de la franquícia. Una cosa és esperar xifres modestes i una altra tenir pèrdues. Probablement el públic objectiu de la proposta no sigui suficientment ampli com per amortitzar la inversió i treure’n beneficis. Vet aquí el seu taló d’Aquil·les: provenir d’un univers no apte per a la producció d’un blockbuster.

I a pesar que l’èxit no l’acompanyi, Hollywood bé hauria de prendre nota de la nova franquícia de Ridley Scott. És una atrevida excepció en el si d’una indústria que només admet models de negoci conservadors i amb resultats a curt termini.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s