Boston Strong

Properament arribarà a la cartellera espanyola el segon film sobre els atemptats de la marató Boston, uns mesos més tard de l’estrena de Patriots Day. Es titula Stronger i està basat en la novel·la homònima de Jeff Bauman, una de les persones que es trobava a l’epicentre de l’explosió i va perdre ambdues cames. El director, David Gordon Green, va quedar captivat per l’autenticitat amb què el guió retratava l’efecte d’un atemptat terrorista en la vida diària d’una família de classe obrera. De fet, es tracta d’un punt de vista poc conreat, acostumats com estem a veure com s’obvia aquest interval de temps i només hi ha cabuda per a les conseqüències immediates de l’atemptat i, tot just a continuació, un breu epíleg en què les víctimes ja han superat els danys soferts, tal i com succeeix a Patriots Day.

És per aquest motiu que la història resulta a priori atrevida i incòmoda, atès que durant el temps que la víctima necessita per acceptar la seva nova condició pot tenir dubtes que qüestionin la línia editorial imperant. Aquest és el cas d’una escena de la segona meitat del film on el protagonista, assegut amb uns amics en un bar tot bevent una cervesa rere l’altra, atén a un matrimoni que l’ha reconegut. Són dos dels seus “admiradors” des del moment que van veure’l en la fotografia icònica que va ocupar bona part de les portades dels diaris arreu del món el dia després de l’atemptat. Per a ells “és un orgull que no els hagi deixat guanyar”, cosa que el protagonista no acaba d’entendre: “A qui no he deixat guanyar?” I la parella respon alhora: “Als terroristes!”. Llavors ell aixeca el dit polze commogut i, mentre forma part de la fotografia que ells tant desitgen, diu: “N’esteu segurs, d’això? Perquè sembla que almenys han aconseguit fer pujar el seu marcador. Heu de tenir en compte que mai més tornaré a caminar!”.

America Strong

L’exabrupte no té continuïtat; sembla que ni els seus amics ni la parella l’hagin escoltat; tot continua igual i es dona pas a la següent escena. D’aquí endavant el protagonista oblidarà aquests pensaments fins al punt d’acabar legitimant el relat de vencedors i vençuts que ell va reprovar per un instant davant la sordesa de tot aquell qui l’envoltava. Queda clar, doncs, que el dubte ha de ser efímer, mai sostingut. Ara com ara, resulta impossible concebre un film amb producció estatunidenca en què la víctima d’un atemptat terrorista no acabi reforçant d’una manera o d’una altra la idea hegemònica de patriotisme (Paràgraf. 8); bàsicament perquè aquestes propostes provenen o bé de la dreta més desacomplexada o bé de l’esquerra més hipòcrita, de la qual convé remarcar l’irresponsable contribució dels seus directors, tot descobrint els punts cecs de la filmografia sobre terrorisme basada en fets reals.

El present film és un magnífic exemple d’aquesta errònia voluntat transgressora, ja que està capficat en habitar el temps que fins ara ens requisava deliberadament l’el·lipsi; i a més de comptar amb una narració gens convencional, ens mostra una escena d’especial rellevància plàstica ni més ni menys que en el clímax de la història, quan el protagonista es queda sol en el cotxe, després que la seva parella hagi marxat, farta del seu reiterat comportament irrespectuós. Aleshores, incapaç de moure’s sense ajuda d’un tercer, té la mateixa sensació que el va commocionar al despertar sense cames i envoltat de sang, enmig de la massacre, el dia de l’atemptat. I el film ho exposa sense pudor, amb un pla seqüència que segueix el protagonista des del moment que recupera la consciència fins que el recullen amb una cadira de rodes i es representa la imatge que el va convertir en una celebritat involuntària. Arran d’aquest tractament inèdit –pel que fa a la representació d’un atemptat verídic–, no sols se’ns exalta la percepció del personatge, sinó que també se’ns revela una pregunta que no ha estat degudament resolta pel director: on recau la dolorosa bellesa del temps conquerit?

David Gordon Green està dotat d’un talent innegable, però això no li atorga la impunitat per fer servir qualsevol tipus de recurs narratiu o plàstic sense preveure les conseqüències polítiques que pugui ocasionar, i més quan el motiu que vertebra la proposta és tan sensible com el terrorisme. Ara bé, si es vol fer càrrec de la posada en escena que d’altres, per decència o per vergonya, van deixar romandre a l’ombra, no pot fer-ho des de l’ambigüitat ideològica, amb l’única justificació de saciar el seu afany d’anar a la descoberta. És així com es normalitzen recursos en va, a l’espera que d’altres incloguin la pàtina conservadora a què estan abocats certs instants de brutalitat –que només exciten la passió i inoculen l’intel·lecte–, com el que aquí es posa d’exemple. Per aquest camí els estetes esdevindran lacais d’una ideologia més o menys aliena que fa de la virtut formal un parany doctrinal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s