Contra el corrent hegemònic, “Nocturama”

En una França ferida de gravetat pel terrorisme, especialment des dels atemptats de Charlie Hebdo i del Bataclan del 2015, que han desencadenat una llarga sèrie d’atemptats per tot el territori francès, Nocturama encarna una ruptura amb la representació hegemònica del terrorisme en el cinema. Una societat hiper-sensible es topa de cara amb una pel·lícula incendiària que qüestiona el discurs del seu Estat contra el terrorisme.

Durant el recorregut de la pel·lícula per festivals i per premsa el seu director Bertrand Bonello sembla haver-se proposat per sobre de tot deixar molt clares dues coses: que el tipus de terrorisme que la pel·lícula representa no té res a veure ni amb el terrorisme islamista ni amb qualsevol altre tipus d’apologia de la violència, i que la pel·lícula va ser concebuda l’any 2010, molt abans de l’onada d’atemptats que ha patit França des del gener del 2015. En una entrevista a France 24, Bonello afirmava que la única sola conseqüència que van tenir aquests atemptats per a la pel·lícula va ser un canvi de títol: abans el projecte es titulava Paris est une fête, títol de la traducció de la novel·la de Hemingway al francès (A Moveable Feast), que va convertir-se precisament en eslògan del moviment social post-atemptats del novembre del 2015 a París; com que ni Bonello ni els productors volien que es pogués relacionar de cap manera la pel·lícula amb els atemptats, es va pactar el canvi de títol.

Les complicacions més greus que van patir Made in France de Nicolas Boukhrief, i Bastille Day de James Watkins (1), que també tracten el terrorisme –però sense cap rastre de crítica ni de reflexió política seriosa– i que havien de sortir recentment a sales a França, ens posen en el context d’una opinió pública molt sensible davant d’una societat colpejada durament pel terrorisme (Pregunta. 11). En el cas de Nocturama, la decisió del canvi de títol i l’esforç reiterat per contextualitzar la pel·lícula es poden veure no només com la voluntat de forçar-la en la contemporaneïtat de la seva concepció i d’allunyar-la de la de la seva sortida a sales l’estiu del 2016 –el que tal vegada pugui tenir una part de tímida justificació estètica davant d’una realitat política i social que s’ha empassat la pel·lícula– , sinó també com la voluntat d’esterilitzar el tema de la pel·lícula davant d’aquest increment de la sensibilitat pública. Veure la pel·lícula exclusivament a través d’aquests filtres és però córrer el risc d’apropar-s’hi de manera massa abstracta, d’aïllar-la en excés i així despolititzar el seu discurs, el que podria impedir-nos veure que de fet Nocturama té un component reflexiu i crític no gens convencional en el tractament que el cinema ha fet últimament del terrorisme, sobre el qual ens disposem a aprofundir.

El Festival de Cannes, on Bonello hi té una trajectòria molt consolidada, va rebutjar Nocturama potser en part senzillament per haver-se convertit el terrorisme en una qüestió tabú per a la representació a França, però és possible que ho fes també per situar-se la pel·lícula fora del discurs hegemònic que impera sobre aquest. En efecte, hi ha en Nocturama una ambigüitat en aquest sentit que és central en el seu discurs, i que conté la llavor per convertir-la en una pel·lícula explosiva: es tracta de la situació del punt de vista de la narració, sense reserves, filtres, ni trucs formals, del costat dels terroristes. L’ambigüitat aquí ve donada justament pel fet que el director se situa al seu costat, però en fer-ho no pren partit de forma clara contra ells ni les seves accions, com exigiria el discurs hegemònic.

Captura de pantalla 2017-12-03 a les 18.11.11

La pel·lícula s’estructura en dues parts: a la primera seguim llargament els protagonistes durant tot el procés de l’execució dels atemptats, gairebé en temps real. La utilització d’un temps molt dilatat i d’un detall exhaustiu en el seguiment de l’acció es pot entendre com la voluntat de deixar respirar el relat dels atemptats, de no comprimir-lo donant-lo per sobreentès, el que podria conduir a la seva simplificació i facilitaria un judici ràpid i polaritzant cap als terroristes. D’altra banda, mentre avança el relat, alguns flashbacks mostren les causes i el discurs que han conduit aquests a concebre i a dur a terme els atemptats. Però el que se’ns mostra d’aquest discurs és en la majoria dels casos abstracte i buit, i el que sembla que impulsa en general als protagonistes és al final la forma, la posada en escena del seu rebuig cru cap al sistema. Només hi ha unes poques referències a fets concrets de la realitat política i social contemporània i Bonello no fa cap esforç per aprofundir-hi, perquè del que es tracta aquí no és d’emetre un judici sobre el terrorisme o sobre l’ús de la violència, sinó, en el mateix sentit que ho feia el tractament del temps, de despullar els atemptats que es cometen en la pel·lícula i així fer saltar pels aires qualsevol possibilitat d’apropiació política dels mateixos a través del discurs estètic: i d’aquesta manera, i malgrat l’ambigüitat que se’n deriva, justament en el gest de despullar-los hi ha un dels moments més polítics de la pel·lícula en el sentit alliberador.

En efecte, aquesta representació que despulla els esdeveniments i refusa així condemnar a priori els protagonistes, no està pas construïda per forçar la pel·lícula dins d’una posició neutral estèril, sinó que prepara el terreny per la idea central de la pel·lícula, que arriba a la segona part i que és una idea política amb un clar posicionament crític: després de cometre els atemptats, els protagonistes es tanquen dins d’un centre comercial on esperen tota la nit amb la intenció d’escapar al matí, confonent- se amb la multitud quan la persecució policial s’hagi calmat. Allà dins, el temps s’estanca i esdevé de mica en mica confús. Llavors, els protagonistes cauen en la indolència i es deixen emportar inconscientment per la mateixa lògica consumista del sistema contra el qual han atemptat, llançant-se a consumir els productes que es troben en venta al centre comercial: es proven la roba de luxe, es mengen els productes del supermercat, escolten música, ballen, etc. La paradoxa és terrible: fins i tot els terroristes estan absorbits pel sistema. En mostrar això de manera tant clara, la pel·lícula lluita contra la lògica que converteix els terroristes en outsiders i el terrorisme en una imatge útil, un mirall contra el reflex del qual es delimita l’Estat. És aquesta la lògica del discurs àmpliament predominant en la representació cinematogràfica del terrorisme. Aquest discurs està farcit d’una càrrega política que accepta i estableix a priori l’estructura d’una guerra contra el terrorisme. Només negant-se des del principi a col·locar-se a si mateixa i als protagonistes a l’interior d’aquesta lògica, Nocturama aconsegueix mostrar aquesta aparent paradoxa per desmuntar-la.

En desvelar la falsedat de la fractura que vol imposar la guerra contra el terrorisme amb el seu intent de depuració del mal, tant evident en la invenció de l’expressió “axis of evil” (eix del mal) pel govern de George W. Bush, la pel·lícula ja no troba cap més fractura “real” entre els protagonistes i el sistema contra el qual atempten. En moltes altres pel·lícules els terroristes es mostren com integrats en el sistema, però aquesta integració se’ns mostra com un camuflatge, una hipocresia maquiavèl·lica per aconseguir passar desapercebuts, o fins i tot com una activitat parasitària (2). En canvi, a Nocturama els protagonistes actuen com persones integrades en el sistema perquè de fet… estan del tot integrades. A propòsit del centre comercial on transcorre la segona part de la pel·lícula, deia Bonello en una entrevista que és com “si no hi hagués fora de camp”: es tracta en efecte d’un món en petit on els protagonistes se senten còmodes perquè és una miniatura del seu, el de la societat del consum, dins del qual han crescut i han estat educats. I quan, cap al final de la pel·lícula, encenen una de les televisions en venda i descobreixen en un informatiu les imatges de la policia envoltant el centre comercial i preparant-se per entrar-hi, el fora de camp es manifesta de sobte com quelcom llunyà i inexplicable, que no és res més que l’Estat. Apareix llavors una distància que anirà esdevenint insalvable entre el present dels protagonistes i el d’un Estat que es mostrarà enorme i implacable.

En unes declaracions citades pel presentador dels informatius, un representant del govern es refereix als protagonistes de la pel·lícula no ja com a terroristes sinó com a “enemics de l’Estat”. Això vol dir que en conseqüència, “oficialment, tota forma de negociació ja no és obligatòria”. Així, es consuma la fractura, que es desvela com a prevista i volguda per l’Estat, i que l’obliga a una guerra a mort contra els terroristes: a l’última seqüència, un equip de forces especials de la policia entra al centre comercial amb rifles d’assalt i mata un per un a tots els protagonistes sense donar-los cap possibilitat de rendir-se. Bonello desdobla aquí el temps i ens mostra cada una de les morts varies vegades, repetides des dels punts de vista dels altres protagonistes que encara són vius i que intenten amagar-se mentre van presenciant una per una les morts de tots els seus companys. D’aquesta manera es manté rigorosament i fins allà on és possible dins del punt de vista dels protagonistes, fins a la seva mort: el que potencia l’angoixa derivada de la impressió terrible de trobar-nos davant d’un Estat fred, llunyà, i absolutament per damunt de les seves lleis i de la seva societat. En l’últim pla de la pel·lícula, veiem en picat el rostre de l’únic protagonista que queda en vida, ja atrapat i envoltat per la policia; desesperat, acaba per demanar a la mateixa policia que l’ajudi, però és en va, perquè l’Estat no contempla aquí res més que la guerra. Nocturama mostra aquesta guerra sense donar-la per descomptada o per inevitable, tal com voldria el discurs cinematogràfic hereu de la polarització del discurs de l'”eix del mal”.


(1) Made in France va veure la seva data de sortida posposada dues vegades a causa dels atemptats del 2015, i va haver de ser finalment llançada en video-on-demand a la televisió francesa a principis del 2016; Bastille Day va veure primer posposada la seva data de sortida al Regne Unit a causa dels atemptats del novembre de 2015 fins a l’abril del 2016, i posteriorment, la seva distribuïdora francesa, StudioCanal, la va retirar de sales quatre dies després de la seva sortida a França, en haver coincidit aquesta amb l’atemptat a Niça i “per respecte a les víctimes i a les seves famílies”.

(2) Com a exemple del primer cas podem mencionar la ja citada Made in France. Com a exemple del segon, Patriots Day, de Peter Berg.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s