El corrent hegemònic, “Patriots Day”

L’11 de setembre del 2001, 19 membres de la xarxa terrorista Al-Qaeda van segrestar 4 avions de passatgers amb la intenció d’impactar contra símbols dels Estats Units. Tres d’ells ho van aconseguir, van enderrocar les Torres Bessones de Nova York i van causar greus danys a l’edifici del Pentàgon, a l’estat de Virgínia. El quart es va estavellar abans d’hora, en amotinar-se els passatgers. L’atac va provocar gairebé 3000 morts i uns 6000 ferits. La resposta del llavors president dels Estats Units, George W. Bush, va ser igual de contundent: “El terrorisme contra la nostra nació no sobreviurà.”

Guerra contra el terrorisme islàmic. Primer, Afganistan, a la recerca del responsable dels atacs, Bin Laden. Després, Iraq, a la recerca d’armes de destrucció massiva. Els resultats: Bin Laden va morir assassinat per un comando estatunidenc l’1 de Maig del 2011, a Pakistan –2.440 quilometres més lluny de l’objectiu inicial–; i ha quedat acreditat que el règim de Saddam Hussein no tenia armes de destrucció massiva ni comptava amb els materials per fabricar-les.

És enrevessadament dificultós vendre aquests esdeveniments com un èxit, i més quan els seus impulsors confirmen que van entrar en els diferents territoris com un elefant en una terrisseria. (Pregunta 8)  Prova d’això són el reguitzell de declaracions dels líders que van donar el vistiplau per a la irrupció a Iraq. Barroso va arribar “enganyat” a la cimera de les Açores. Bush va lamentar amb la boca petita “l’error d’intel·ligència”. Blair, el més autocrític, va demanar perdó “pels erros de planificació a l’hora de comprendre el que succeiria un cop caigués el règim de Saddam”. Aznar segueix impertèrrit. Quartet en si menor, amb un ressò esfereïdor: una guerra civil interminable a Síria, el naixement i l’auge de l’Estat Islàmic –un dels grups terroristes més perillosos de l’actualitat–, i la crisi de refugiats més gran des de la Segona Guerra Mundial. Silenci absolut en relació amb els rèdits econòmics extrets de la militarització dels conflictes.

I malgrat tot, la ruïnosa gestió del post 11S no té una traducció literal a les sales de cinema; és més, la indústria cinematogràfica ha intervingut tot configurant l’imaginari més favorable per al poder mitjançant una estratègia tant mesquina com eficient, atès que ha convertit la parcialitat dels esdeveniments emmarcats en el mode de justificar moralment el desenvolupament del conflicte. Fixem-nos en una característica present en la gran majoria dels films sobre terrorisme produïts des del 2001: l’acció es desenvolupa a occident –principalment a Estats Units i Europa– i només contempla l’atemptat i l’efecte que provoca; pocs s’atreveixen a tractar el conflicte a Orient, des de la perspectiva musulmana. Des de l’arrel. D’aquesta manera, quan els atemptats s’aïllen en la bombolla hipersensible d’occident, només condueixen a la polarització moral, on no hi ha cabuda per comprendre el moviment polític d’aquells qui han optat per la violència com a eina de pressió. Hi ha un heroi triomfant i un enemic diabòlic, i l’espectador contempla l’acció des del punt de vista de l’heroi, mentre es dibuixa a l’enemic com un mer obstacle, sense raons per a l’empatia.

Aquesta polarització, arran d’una visió parcial, s’ha convertit en el patró hegemònic a partir del qual la maquinaria cinematogràfica ha contribuït a legitimar tant l’enemic com els mètodes per batre’l, siguin quins siguin. I no sorprèn assenyalar a la indústria estatunidenca com el principal promotor d’aquesta estratègia. De fet, cap estat té una indústria tan involucrada en aquest motiu, i és que triplica el nombre de films sobre terrorisme produïts anualment respecte les indústries que la segueixen –l’índia, la francesa, l’anglesa i l’espanyola, en aquest ordre–. Destaca, sobretot, per l’assiduïtat amb què realitza produccions basades en fets reals. La recent estrena de Patriots Day (2017) –el primer film sobre l’atemptat de la marató de Boston, el 15 d’Abril del 2013– és una mostra d’aquesta inquietud perpetua, amb una particularitat; si bé és continuista quant a la línia editorial, insinua una nova estratègia per traslladar-la a la gran pantalla.

Principalment, es caracteritza per anteposar l’eficàcia comercial de l’actor protagonista al segell creatiu del director, cosa que no segueix la lògica estatunidenca dels films sobre terrorisme basats en fets reals, on actors de fama incipient o estrelles de capa caiguda estan subordinats a la voluntat de directors acreditats com Kathryn Bigelow, Oliver Stone o Paul Greengrass.

D’acord amb aquest replantejament es construeix un producte amb paral·lelismes escènics i rítmics amb l’exitosa filmografia bèl·lica de l’actor protagonista, Mark Walhberg. Ell n’és molt conscient quan atorga a Peter Berg, un director de segona fila amb un llarg currículum en el gènere d’acció, les regnes del projecte per tercera vegada en la seva carrera, després de col·laboracions oposades a l’actual com Deepwater Horizon (2016) i Lone survivor (2013). L’elecció evidencia quina és la tendència que es vol potenciar a l’hora de representar uns esdeveniments ja de per si suficientment elèctrics: de les dues explosions a la zona d’arribada de la marató fins a la detenció dels terroristes fugitius no hi ha espai per al repòs. I el resultat esdevé tot un èxit gràcies a l’aprovació de la proposta per una àmplia majoria de la crítica especialitzada. Tant és així que l’elogi arriba a l’extrem de postular-la com una rival a batre durant la pròxima temporada de premis.

El favor dels crítics concedeix a la producció una transversalitat involuntària, ja que el seu principal objectiu amb la nova estructura organitzativa és dirigir-se a un públic despolititzat i fàcilment influenciable, atret pel cap de cartell i no per les crítiques; de manera que les consignes polítiques puguin comunicar-se sense ambigüitats ni subtileses, empeses per la brutalitat i rapidesa del cànon que marca el gènere d’acció. Així, es polaritza l’escenari a base de simplismes –“Aquesta és una lluita del bé contra el mal”–, subscrits per l’epíleg que protagonitzen els veritables afectats dels atemptats –“Dues persones van portar l’odi a casa nostra, però nosaltres vam respondre amb amor immediatament”–; per a continuació flexibilitzar les exigències ètiques de l’acció governamental –“Ens aixecarem i ens defensarem. Si ens ataquen, anirem a per ells.” Una tàctica ignominiosa que ha passat desapercebuda pels experts, l’opinió dels quals contribueix a emfatitzar una de les aproximacions més extremes al marc teòric post 11S. Costarà oblidar un error tan flagrant.

La falsa prudència que caracteritzava els films sobre terrorisme basats en fets reals troba amb “Patriots Day” una mutació preocupant. En el canvi logístic que suposa anteposar la comercialitat d’un actor al prestigi d’un director s’observa un fort desig de mobilitzar a un públic més receptiu i mal·leable al patriotisme conservador. És vital atacar l’ètica d’aquest camí, com també ho és posar en relleu l’absència d’una rèplica progressista, ja sigui perquè els films contraris a l’hegemonia queden massa lluny de l’actualitat o perquè entre un i un altre no hi ha una continuïtat necessària per assentar-se en la consciència social.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s