The 15:17 to Paris, de Clint Eastwood

El passat dimecres 14 de Febrer un noi de 19 anys va entrar a l’institut de Florida on va estudiar i va matar 17 persones amb una de les moltes armes de foc que col·leccionava. Aquest atemptat ha desencadenat un debat sobre el control de les armes als Estats Units, que des d’Europa es contempla amb una sensació de déjà vu, atès que es repeteixen les grans mobilitzacions organitzades pels partidaris d’una reforma de la legislació vigent, mentre els contraris a aquest corrent romanen silenciosos, convençuts que tot continuarà igual. En temps de Trump, però, ens arriben reflexions que temps enrere passaven inadvertides i que no fan més que constatar la bretxa cultural entre ambdues societats. És per això que ens sorprenem al veure com una mesura que ens pot semblar del tot descabellada –com armar als professors per defensar-se– és rebuda amb entusiasme per una part dels ciutadans estatunidencs, que aquí agrupem sota la denominació de l’Amèrica de Trump.

TrumpwoodReinterpretació d’un frame del film Unforgiven(1992).

El cineasta Clint Eastwood en forma part, i malgrat això té el beneplàcit del públic no estatunidenc, que com bé apunta ell mateix “no analitza els meus films des d’un punt de vista polític”. De manera que l’hem convertit inconscientment en un dels pocs representants de la ideologia conservadora estatunidenca amb un públic transversal arreu del món. El seu últim film, The 15:17 to Paris(2018), basat en un atemptat frustrat a França per tres joves nord-americans, conté una escena reveladora que cal relacionar amb els esdeveniments de Florida. Perquè Eastwood no només està interessat en l’heroïcitat d’aquests tres joves, sinó que també vol conèixer les seves breus biografies per arribar a comprendre millor el succés que els va fer famosos. I en el transcurs de la seva adolescència, hi ha una escena en què un dels protagonistes convida a un amic a casa seva i li ensenya l’arsenal d’armes de joguina que té a l’armari. Ambdós queden fascinats.

Vist això, la pregunta era obligatòria: “El seu film retrata l’adolescència d’aquests nois jugant contínuament amb metralladores de joguina. Això pot interpretar-se com un cert fervor envers les armes?” Resposta: “Jo les recolzo, (riures) tot i que no vull que m’apuntin a mi. Malauradament les armes formen part de la història. És bo que les coneguem, però és una pena que s’utilitzin de forma incorrecta”. Costa no enrojolar-se davant d’aquest tipus de justificacions, i més quan són reafirmades per un percentatge molt alt dels seus compatriotes, que arran dels esdeveniments de Florida no volen debatre sobre el control de les armes, sinó sobre l’ús que se’n fa. En aquest sentit, The 15:17 to Paris porta el debat cap al terreny que els interessa, ja que els seus protagonistes trenquen l’estereotip que representa el responsable d’aquest tipus d’accions. Van patir bullying a l’escola, eren uns inadaptats que els fascinava el món de les armes i la guerra, però mai se’ls hi va passar pel cap cometre una matança, ans al contrari: s’han convertit en herois.

És important, doncs, trobar la raó que motiva la producció d’un film; només així comprendrem la seva vessant política. I si no ho tenim en compte, perdrem les coordenades històriques que el faran transcendent, i caurem en equívocs o assumpcions inconscients. Prova d’això és la ceguesa política amb què visionem els films d’Eastwood, cosa que el propi director se n’aprofita per fer-nos present impunement una ideologia obsoleta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s