Primera Plana: Nixon contra Churchill

L’any 2016 dues conteses electorals van canviar dràsticament el rumb de la història de dues nacions. El 23 de Juny es va celebrar el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la Unió Europa, i un 51,9% va decidir sortir-ne. El 8 de Novembre Hillary Clinton i Donald Trump es van disputar la presidència dels Estats Units, i el republicà, amb 60,541,308 vots (47.3%), va vèncer a la demòcrata, amb 61,318,162 vots (47.8%), degut a la normativa electoral estatunidenca.

En aquests contextos difícilment governables, les indústries cinematogràfiques d’ambdós països han intervingut en paral·lel a l’acció del govern a través d’un seguit de produccions amb una premissa idèntica: un líder davant d’una crisi d’estat. Però és obvi que el propòsit de cada indústria és diferent quan s’anomena el president triat i la crisi a la qual s’ha d’enfrontar. Si bé l’anglesa escull l’aferrissada lluita de Winston Churchill contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial, l’estatunidenca es decanta per representar l’última etapa del mandat de Richard Nixon arran de l’escàndol del Watergate.

NcCX

Dos moments diametralment oposats per a la història de cada país, la representació dels quals traça connexions morals amb l’actualitat o bé per reforçar l’acció de govern o bé per desacreditar-la davant l’opinió pública. Cal assenyalar, però, que ambdós corrents ideològics s’han d’entendre a partir de la durada que comporta l’aplicació dels resultats electorals. La presidència estatunidenca es pot allargar com a màxim durant dos mandats de quatre anys cadascun; la sortida de la Unió Europea (dit d’una altra manera, Brexit «de [Great] Britain = Gran Bretanya i Exit = sortir») pot esdevenir una mesura permanent.

Per aquest motiu, a Anglaterra el corrent compta amb quatre pel·lícules, cosa que indica que la cartellera ha inclòs una d’aquestes produccions al llarg d’almenys quatre mesos. I en aquest interval de temps, totes quatre, en menor o major mesura, han tractat l’Operació Dinamo; és a dir, l’estratègia que Winston Churchill va aprovar per evacuar a les forces britàniques, franceses i belgues de la ciutat francesa de Dunkirk, quan aquestes estaven envoltades per les forces nazis, l’any 1940, en plena Segona Guerra Mundial. El visionat d’aquest conjunt de produccions ofereix una crònica de l’esdeveniment d’una exactitud remarcable, amb l’afegit que la seva multitud de registres la fa apte per a un públic transversal.

Dunkirk (2017) ens trasllada al lloc dels fets des de la perspectiva d’uns soldats britànics desesperats per fugir de la zona de conflicte abans de caure en les urpes de l’exèrcit alemany, que els retenia a la costa sense possibilitat de partir amb cap vaixell o refer el camí cap a un altre indret; un pilot d’un avió de caça anglès que lluita contra els caces enemics; i un pare que, acompanyat del seu fill i un del seus amics, salpa amb el seu petit vaixell a Dunkirk, amb l’objectiu de rescatar els combatents que s’han quedat aïllats a la costa. Terra, aire i mar.

CHU

És al final del film quan s’introdueix la figura de Winston Churchill, perquè un dels protagonistes llegeix en veu alta el discurs que el llavors primer ministre va dedicar a l’exitosa evacuació. Una conclusió que comparteixen tant Churchill (2017) com Darkest hour (2017). En ambdós casos, però, qui recita el discurs és el propi Winston Churchill, i és que els dos films segueixen la seva primera etapa al capdavant del govern anglès fins a l’inesperat èxit que el va consolidar definitivament.

Per últim, Their finest (2016) és la proposta inaugural d’aquest corrent i es diferencia clarament de la resta perquè succeeix uns mesos més tard dels fets de Dunkirk. És per això que s’apropa a ells des del rodatge d’un film de propaganda patriòtica que el govern britànic encarrega a una productora cinematogràfica a fi d’animar a una població desencantada per la cruesa de la Segona Guerra Mundial. Un exercici meta-narratiu que enllaça conceptualment amb cadascun dels films posteriors.

A Estats Units, en canvi, el corrent es compon de dos films que rememoren les operacions d’espionatge dels republicans contra els demòcrates que van costar-li la presidència a Richard Nixon. Una sessió doble en què es tracten dos episodis cabdals en la història del periodisme estatunidenc.

WP

The Post (2017) narra la determinació amb què Katherine Graham i Ben Bradlee, la propietària i el director del Washington Post, van publicar els informes filtrats sobre les mentides de quatre governs nord-americans sobre la Guerra de Vietnam, tot desobeint una sentència judicial que prohibia fer-ho al New York Times. Aquesta filtració va precedir la que tracta Mark Felt – The Man Who Brought Down The White House (2018), i així s’anuncia en l’última escena del primer film, on es veuen unes llums en moviment en una planta de la façana del Watergate a altes hores de la nit. Mark Felt, altrament anomenat Deep Throat (Gola profunda), era l’agent del FBI que va ajudar a dos periodistes del Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, a resoldre què va passar aquella nit, en senyal de protesta per la voluntat de la presidència d’instrumentalitzar l’agència a la qual pertanyia. I arran de la seva ajuda, van aconseguir esbrinar que aquelles llums en moviment eren les llanternes amb què cinc homes van intentar col·locar aparells d’escolta a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata, situades en el complex residencial Watergate, a Washington.

En tots dos casos, tant els periodistes com l’agent del FBI surten reforçats, atès que les seves accions destapen la immoralitat del poder, i és així com es converteixen en els guardians del sistema quan està en mans d’un irresponsable. En relació amb aquesta meta, convé remarcar, entre els molts noms propis que hi ha davant i darrere la càmera, la figura de Tom Hanks, ja que protagonitza The Post i és un dels productors de Mark Felt – The Man Who Brought Down The White House.

Heus aquí dos corrents cinematogràfics que comparteixen punt de partida però lluiten per assolir objectius antagònics, i és que la representació de dues presidències amb fortunes distintes a l’hora de resoldre una crisi d’estat pretén, d’una banda, auxiliar amb consignes patriòtiques a la primera ministra britànica, Theresa May, en l’ardu i dolorós procés de divorci de la comunitat europea. I d’altra banda, legitimar oficis i institucions que es troben en una profunda crisi de credibilitat, com el periodisme o l’FBI, degut a un nou president que a base de tuits ha erosionat la seva imatge pública; ja sigui amb les Fake News o amb la lluita contra l’ex-director del FBI, James Comey.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s