Marcs i Murs

L’any 2013, Silvester Stalone tornava a interpretar un dels personatges més memorables de la seva filmografia, Rocky Balboa; tornava a la pell del boxejador que el va catapultar a l’estrellat, però en aquesta ocasió (la setena, amb 69 anys) ho feia fora del ring i en un paper secundari. El protagonista era Adonis Johnson, fill d’Adonis Creed, i per consegüent el film es titulava Creed. Hi havia, doncs, un canvi de protagonista, un canvi de títol i un canvi de punt de vista. Creed s’instal·lava en un marc[1] en construcció –els drets de la comunitat afroamericana als Estats Units–, juntament amb altres films que comptaven amb directors i actors negres al capdavant dels títols de crèdit.

Des d’aleshores aquest marc es va estendre amb una rapidesa sorprenent, gràcies a les poderoses sinèrgies que generaven les xarxes socials i la televisió: Michael B. Jordan, l’actor afroamericà que interpreta a Adonis Johnson, es va abraçar amb la model Danielle Herrington en el backstage d’un plató televisiu. Ambdós estaven de promoció, i malgrat que parlessin de qüestions diferents –cinema i moda–, defensaven el mateix marc de fons. Michael B. Jordan era l’intèrpret més cotitzat de Hollywood i s’atrevia a dir que “només accepto personatges escrits per a actors blancs.” Danielle Herrington era la segona model negra que protagonitzava la portada de la prestigiosa revista Sports Illustrated. Gener, 2018.

Un any més tard, els drets de la comunitat afroamericana és un dels marcs més influents de Hollywood. De fet, no es pot entendre l’actual panorama cinematogràfic estatunidenc sense tenir-lo present. És per aquest motiu que resulta sorprenent que Creed II es desvinculi de la narrativa que va fomentar la seva antecessora i decideixi enaltir un marc analitzat amb anterioritat en aquest web: Rússia, camp de batalla, atès que la rivalitat entre Estats Units i Rússia s’escenifica en un combat a Moscou en què Adonis venç per KO a un boxejador rus, Viktor Drago, fill d’Ivan Drago, exactament com a Rocky IV(1985).

¿Com és possible que l’imaginari de la guerra freda segueixi impertorbable a Hollywood? O més concretament, ¿per què la majoria de superproduccions nord-americanes acaben sota la influència d’aquest marc? Hi ha un motiu clarificador. Les productores estatunidenques, en conxorxa amb les inquietuds del poder, saben que fora de les seves fronteres –sobretot a Xina, on recapten tant o més diners que a Estats Units– adoren aquest tipus de films. Així que no només ho veuen com una oportunitat de mercat, sinó que també com una oportunitat d’influir-hi políticament. L’entreteniment superflu és el cavall de Troia que transcendeix censura i comprensió crítica.

Marcs, marcs i més marcs. N’hi ha que perduren i n’hi ha d’altres que perden la seva força progressivament. Enguany, la renuncia ideològica de la segona entrega de Creed no pot passar desapercebuda, ja que la seva desconnexió coincideix amb l’estrena de Green Book, de Peter Farrely. Un film amb un missatge endolcit i condescendent que res té a veure amb la visió mordaç de directors com Jordan Peele o Barry Jenkins, i que, malauradament, s’ha convertit en el pal de paller del marc racial, en detriment d’altres propostes com BlacKkKlansman, If Beale Street Could Talk o Black Panther.

Sembla ser que la proposta de Farrely està aplegant més consens que la resta de cara als premis Oscars. Si és així, mala peça al teler per a la coherència, que no pas per a la durabilitat, d’aquest marc, perquè voldrà dir que els acadèmics blancs, arrossegats per la seva mala consciència, han escollit l’opció més còmode, i que els acadèmics negres només consideren el sorollós aplaudiment d’un públic sense perspectiva. L’Oscar so white sembla llunyà, però només fa quatre anys que l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques va deixar fora de la terna de nominats els artistes negres. Certament, encara no és hora de rebaixar el to. De manera que Green Book no hauria de ser el film que signifiqués aquest marc; però és evident que si films com Creed II s’obliden del seu compromís, altres desvirtuaran el seu llegat (o ocuparan un espai incomprensiblement buit).

Marcs i Murs. Coherència i resiliència. La nit dels Oscars és el segon esdeveniment televisiu no esportiu més vist de l’any. La repercussió, per tant, no s’ha de menysvalorar. Els premiats, i els seus discursos, obren informatius, ocupen portades i omplen xarxes. No hi ha millor lloc per instal·lar un marc que sobre l’escenari del Dolby Theatre. I tot apunta que dos marcs protagonitzaran la vetllada del 2019: si bé el marc racial pot sortir prematurament diluït a causa del conservadorisme de l’acadèmia, el marc sobre la immigració tindrà més rellevància que mai, atès que cap votant oblidarà que Donald Trump ha declarat l’estat d’emergència per finançar el mur fronterer amb Mèxic. I a qui beneficia aquesta conjuntura? Doncs a Roma, d’Alfonso Cuarón. Ara bé, el guardó que obtingui és un detall menor; el que realment importa és el missatge que voldrà difondre.

[1] Un marc és una estructura mental a partir de la qual interpretem la realitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s