Contra el corrent hegemònic, “Nocturama”

En una França ferida de gravetat pel terrorisme, especialment des dels atemptats de Charlie Hebdo i del Bataclan del 2015, que han desencadenat una llarga sèrie d’atemptats per tot el territori francès, Nocturama encarna una ruptura amb la representació hegemònica del terrorisme en el cinema. Una societat hiper-sensible es topa de cara amb una pel·lícula incendiària que qüestiona el discurs del seu Estat contra el terrorisme.

Continue reading “Contra el corrent hegemònic, “Nocturama””

“Insurreccions” al MNAC

Diu Georges-Didi Huberman, historiador de l’art i filòsof francès de renom i comissari d’Insurreccions, la nova exposició del MNAC (inaugurada tot just la setmana passada i que es prolongarà fins al 21 de maig), que no li preguntem què és una insurrecció, perquè l’exposició no pretén donar resposta a aquesta pregunta, sinó enquadrar el concepte des d’un punt de vista estètic, veure com s’ha anat representant durant la història de l’art, i a partir d’aquí extreure’n, a ser possible, una mateixa lògica de representació.

Continue reading ““Insurreccions” al MNAC”

“La mort de Louis XIV”, d’Albert Serra

Després de guanyar el lleopard d’or al Festival de Locarno amb Història de la meva mort (2013), Albert Serra declarà, en coherència amb la seva sospita recurrent contra l’èxit de crítica i públic, que la seva següent pel·lícula seria “més petita, més boja, més difícil, i que encara la veuria menys gent”. De moment no ha estat el cas, perquè la seva nova pel·lícula és més accessible a causa sobretot de dos factors: la presència de Jean-Pierre Léaud, que encara que a Serra li hagi interessat més la persona que el símbol, porta sempre darrere seu l’eco de tot el que ha sigut ­–el que d’altra banda fa molt més poètic convertir-lo en rei moribund– i la unitat almenys en primer terme transparent d’espai, temps i tema que dóna a l’espectador més neguitós el punt d’ancoratge que podia trobar a faltar en les seves anteriors pel·lícules.

Continue reading ““La mort de Louis XIV”, d’Albert Serra”

“Paterson”, de Jim Jarmusch

Jarmusch filma els dos protagonistes al matí dins del llit despertant-se, en zenital, aplanant la imatge: en Paterson es desperta cada matí a la mateixa hora per anar a conduir un autobús públic de la ciutat que porta el mateix nom que ell, es posa el rellotge de polsera i abraça i fa un petó a la seva parella. Ella, la Laura, tot just sortint del somni, li explica encara embriagada que somiava que els dos passejaven per l’Antiga Pèrsia muntant un elefant. La imatge és un dels motius visuals al voltant del qual es construeix la pel·lícula, i tota ella sembla abordar el mateix problema que es concentra en aquesta sola imatge: com moure’s entre la quotidianitat més impertorbable i la fantasia volàtil –d’altra banda aquí gens melancòlica–que sosté la primera.

Continue reading ““Paterson”, de Jim Jarmusch”