Portada: Rússia, camp de batalla

La coalició entre França, Anglaterra i Estats Units es va evidenciar arran de l’últim bombardeig a Síria. Trump: “Missió complida”; May: “No hi havia alternativa a l’ús de la força”; Macron: “L’atac a Síria era indispensable per recuperar la credibilitat”. Tots tres es van posar d’acord. De fons, però, s’escoltava la veu discordant del president rus, Vladimir Putin, que atacava l’estratègia perquè “empitjora encara més la catàstrofe humanitària a Síria”.

Tot seguit, la casa blanca va subratllar el seu antagonisme amb un to amenaçador: “Rússia ha de decidir si seguirà per aquest camí fosc o si s’unirà a les nacions civilitzades com una força de pau i estabilitat.” I Anglaterra i França s’hi van sumar amb comunicats similars, atès que, per a tots ells, Rússia és una potència incòmoda, una mena de pedra a la sabata que pot arribar a esgarrar el seu control dins la geopolítica internacional.

De fet, ja fa temps que treballa amb aquest fi. Només fa falta portar a col·lació dos esdeveniments recents en què es va assenyalar el govern rus com el principal responsable. D’una banda, el ciberatac al Partit Demòcrata a partir del qual Wikileaks va fer públics uns missatges interns que van reobrir la investigació contra Hillary Clinton per l’afer dels e-mails. I d’altra banda, l’enverinament de l’espia Serguei Skripal i la seva filla Yulia amb un agent químic de tipus militar en territori britànic. Ambdós van ser degudament desmentits pel Kremlin, i tot i així no va aconseguir deslligar-se’n.

Lluny queda la trobada entre l’encara ministre d’exteriors rus, Serguéi Víktorovich Lavrov, i la llavors secretària d’estat estatunidenca, Hillary Clinton, en què es va cometre un error de traducció que, vist amb la perspectiva del temps, sembla que fos deliberat. Clinton volia entregar-li un botó que digués reset en rús, però la traducció no era correcte. Deia peregruzka (overcharged o sobrecàrrega) en comptes de perezagruzka (reset o reiniciar).

D’ençà fins ara, hem viscut com s’acabava el pacte de no agressió mutu i es pitjava el botó equivocat. I en aquest context, la indústria cinematogràfica estatunidenca prova una altra vegada la rapidesa amb què capta el moment polític, tot posicionant-se inequívocament al costat del seu govern, a través de les seves produccions més preuades: els blokbusters, que són els films que compten amb un major pressupost i arriben a més públic, a nivell nacional i internacional. I dintre d’aquesta categoria, n’instrumentalitza molts, però en aquesta cobertura ressaltarem el gènere dels superherois, especialment els de l’univers DC.

Wonder Woman, Aquaman, Flash, Batman i Superman, altrament anomenats La lliga de la justícia, marxen a combatre a Rússia, perquè allà és on, casualment, s’ha instal·lat el seu enemic.

Primera Plana: Nixon contra Churchill

L’any 2016 dues conteses electorals van canviar dràsticament el rumb de la història de dues nacions. El 23 de Juny es va celebrar el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la Unió Europa, i un 51,9% va decidir sortir-ne. El 8 de Novembre Hillary Clinton i Donald Trump es van disputar la presidència dels Estats Units, i el republicà, amb 60,541,308 vots (47.3%), va vèncer a la demòcrata, amb 61,318,162 vots (47.8%), degut a la normativa electoral estatunidenca.

En aquests contextos difícilment governables, les indústries cinematogràfiques d’ambdós països han intervingut en paral·lel a l’acció del govern a través d’un seguit de produccions amb una premissa idèntica: un líder davant d’una crisi d’estat. Però és obvi que el propòsit de cada indústria és diferent quan s’anomena el president triat i la crisi a la qual s’ha d’enfrontar. Si bé l’anglesa escull l’aferrissada lluita de Winston Churchill contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial, l’estatunidenca es decanta per representar l’última etapa del mandat de Richard Nixon arran de l’escàndol del Watergate.

NcCX

Dos moments diametralment oposats per a la història de cada país, la representació dels quals traça connexions morals amb l’actualitat o bé per reforçar l’acció de govern o bé per desacreditar-la davant l’opinió pública. Cal assenyalar, però, que ambdós corrents ideològics s’han d’entendre a partir de la durada que comporta l’aplicació dels resultats electorals. La presidència estatunidenca es pot allargar com a màxim durant dos mandats de quatre anys cadascun; la sortida de la Unió Europea (dit d’una altra manera, Brexit «de [Great] Britain = Gran Bretanya i Exit = sortir») pot esdevenir una mesura permanent.

Continue reading “Primera Plana: Nixon contra Churchill”