Primera Plana: Nixon contra Churchill

L’any 2016 dues conteses electorals van canviar dràsticament el rumb de la història de dues nacions. El 23 de Juny es va celebrar el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la Unió Europa, i un 51,9% va decidir sortir-ne. El 8 de Novembre Hillary Clinton i Donald Trump es van disputar la presidència dels Estats Units, i el republicà, amb 60,541,308 vots (47.3%), va vèncer a la demòcrata, amb 61,318,162 vots (47.8%), degut a la normativa electoral estatunidenca.

En aquests contextos difícilment governables, les indústries cinematogràfiques d’ambdós països han intervingut en paral·lel a l’acció del govern a través d’un seguit de produccions amb una premissa idèntica: un líder davant d’una crisi d’estat. Però és obvi que el propòsit de cada indústria és diferent quan s’anomena el president triat i la crisi a la qual s’ha d’enfrontar. Si bé l’anglesa escull l’aferrissada lluita de Winston Churchill contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial, l’estatunidenca es decanta per representar l’última etapa del mandat de Richard Nixon arran de l’escàndol del Watergate.

NcCX

Dos moments diametralment oposats per a la història de cada país, la representació dels quals traça connexions morals amb l’actualitat o bé per reforçar l’acció de govern o bé per desacreditar-la davant l’opinió pública. Cal assenyalar, però, que ambdós corrents ideològics s’han d’entendre a partir de la durada que comporta l’aplicació dels resultats electorals. La presidència estatunidenca es pot allargar com a màxim durant dos mandats de quatre anys cadascun; la sortida de la Unió Europea (dit d’una altra manera, Brexit «de [Great] Britain = Gran Bretanya i Exit = sortir») pot esdevenir una mesura permanent.

Continue reading “Primera Plana: Nixon contra Churchill”

Primera Plana: El cinema a l’ombra de l’Eix del mal

El terrorisme és un motiu recurrent en el panorama cinematogràfic, atès que una part de les propostes audiovisuals que arriben a la cartellera versen sobre aquesta qüestió amb més o menys incidència. Aquesta filmografia, amb l’entrada al nou mil·lenni, ha sumat cada any una mitjana de deu films, la majoria dels quals viuen sota l’ombra de l’atemptat d’Al-Qaeda contra els Estats Units, l’11 de Setembre del 2001.

D’ençà fins ara persisteix l’expressió eix del mal (en anglès: axis of evil), amb què el llavors president dels Estats Units, George W. Bush, va assenyalar un conjunt de països, entre els quals destacaven els pertanyents a l’Islam. En referència a aquest punt, Dolors Bramon afegeix que “quan Occident deixà de tenir l’enemic roig, necessitaven trobar-ne un altre. I aleshores van decidir que havia de ser l’Islam” (Pregunta 7). S’engegava, doncs, la maquinaria propagandística per arrelar aquesta percepció; de manera que l’acció governamental contra el terrorisme es fonamentés en la construcció d’una polarització del Bé (l’Estat) contra el Mal (els terroristes o enemics d’Estat). Un marc idoni per justificar qualsevol mesura i evitar donar explicacions incòmodes. D’això se’n diu patriotisme conservador, i els mitjans de comunicació i el cinema són partícips del seu auge (Pregunta 3).

Enguany, hi ha dos films que han pertorbat l’anvers i el revers d’aquesta hegemonia ideològica: Patriots day, de Peter Berg, i Nocturama, de Bertrand Bonello. Aquesta cobertura parteix de l’anàlisi d’ambdues produccions per copsar l’estat de la qüestió.

D’una banda, Patriots day és el primer film sobre l’atemptat de la marató de Boston, el 15 d’Abril del 2013. Aquesta producció no planteja cap variació remarcable pel que fa a la línia editorial dominant, ja que l’acció es desenvolupa a Occident i només contempla l’atemptat i els seus efectes; no té cabuda per comprendre el moviment polític d’aquells qui han optat per la violència com a eina de pressió (Paràgraf 4). Ara bé, suposa un canvi de rumb respecte al model estatunidenc dels films sobre terrorisme basats en fets reals, en què actors de fama incipient o estrelles de capa caiguda estan subordinats a la voluntat de directors acreditats. En aquest cas, per contra, el pal de paller és el protagonista, Mark Walhberg (Paràgraf 7). I d’acord amb aquest replantejament es construeix un producte amb paral·lelismes escènics i rítmics amb la seva exitosa filmografia bèl·lica per tal que les consignes polítiques puguin comunicar-se sense ambigüitats ni subtileses, davant d’un públic despolititzat i fàcilment influenciable, que és fidel a les propostes que encapçala aquest actor i que no apreciarà l’increment de to del discurs (Paràgraf 9). Una estratègia ignominiosa.

D’altra banda, Nocturama és una pel·lícula del francès Bertrand Bonello, director consagrat al Festival de Cannes, que a pesar d’això va ser rebutjada al mateix per tractar el tema del terrorisme des d’un punt de vista controvertit, des del costat dels terroristes, i sobretot per fer-ho sense embarcar-se en cap tipus de judici ni en contra ni a favor dels atemptats que duen a terme els protagonistes en la pel·lícula (Paràgraf 3). El film despulla fins a tal punt aquests actes de qualsevol discurs previ de polarització on ja es considerés els terroristes com el Mal a eradicar i com els enemics últims del Bé de l’Estat, que força així una ambigüitat incendiària que al seu torn acaba per desactivar aquest discurs polaritzant que impera en la gran majoria de pel·lícules que han tractat el tema del terrorisme (Paràgraf 4). El gir que duu a terme Nocturama li permet mostrar finalment els terroristes no com a outsiders sinó com a plens integrants de la societat contra la qual atempten (Paràgraf 5), el que posa en evidència l’estructura perversa del discurs de l’eix de mal (Paràgraf 7). En el context d’una França ferida pel terrorisme, es posa aquí en tensió un discurs que ha estat adoptat àmpliament pel cinema en representació i justificació de la lògica dels estats occidentals contra el terrorisme.