Portada: Nixon contra Churchill

L’any 2016 dues conteses electorals van canviar dràsticament el rumb de la història de dues nacions, Anglaterra i Estats Units. El 23 de Juny es va celebrar el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la Unió Europa, i un 51,9 % va decidir sortir-ne. El 8 de Novembre Hillary Clinton i Donald Trump es van disputar la presidència dels Estats Units, i el republicà, amb 60.541.308 vots (47.3%), va vèncer a la demòcrata, amb 61.318.162 vots (47.8%), degut a la normativa electoral estatunidenca.

En aquests contextos difícilment governables, les indústries cinematogràfiques d’ambdues nacions han intervingut en paral·lel a l’acció del govern a l’hora d’implementar els resultats sorgits de les urnes, a través d’un seguit de produccions amb una premissa idèntica: un líder davant d’una crisi d’estat. Si bé l’anglesa ha escollit l’aferrissada lluita de Winston Churchill contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial, l’estatunidenca s’ha decantat per representar l’última etapa del mandat de Richard Nixon arran de l’escàndol del Watergate.

I un cop identificat el corrent, és l’hora de fer-ne l’anàlisi. Què pretenen ambdues indústries amb aquest seguit de produccions? Per què trien líders amb fortunes oposades? Per què uns es concentren en l’evacuació de Dunkirk i els altres en l’escàndol del Watergate?

The 15:17 to Paris, de Clint Eastwood

El passat dimecres 14 de Febrer un noi de 19 anys va entrar a l’institut de Florida on va estudiar i va matar 17 persones amb una de les moltes armes de foc que col·leccionava. Aquest atemptat ha desencadenat un debat sobre el control de les armes als Estats Units, que des d’Europa es contempla amb una sensació de déjà vu, atès que es repeteixen les grans mobilitzacions organitzades pels partidaris d’una reforma de la legislació vigent, mentre els contraris a aquest corrent romanen silenciosos, convençuts que tot continuarà igual. En temps de Trump, però, ens arriben reflexions que temps enrere passaven inadvertides i que no fan més que constatar la bretxa cultural entre ambdues societats. És per això que ens sorprenem al veure com una mesura que ens pot semblar del tot descabellada –com armar als professors per defensar-se– és rebuda amb entusiasme per una part dels ciutadans estatunidencs, que aquí agrupem sota la denominació de l’Amèrica de Trump.

TrumpwoodReinterpretació d’un frame del film Unforgiven(1992).

El cineasta Clint Eastwood en forma part, i malgrat això té el beneplàcit del públic no estatunidenc, que com bé apunta ell mateix “no analitza els meus films des d’un punt de vista polític”. De manera que l’hem convertit inconscientment en un dels pocs representants de la ideologia conservadora estatunidenca amb un públic transversal arreu del món. El seu últim film, The 15:17 to Paris(2018), basat en un atemptat frustrat a França per tres joves nord-americans, conté una escena reveladora que cal relacionar amb els esdeveniments de Florida. Perquè Eastwood no només està interessat en l’heroïcitat d’aquests tres joves, sinó que també vol conèixer les seves breus biografies per arribar a comprendre millor el succés que els va fer famosos. I en el transcurs de la seva adolescència, hi ha una escena en què un dels protagonistes convida a un amic a casa seva i li ensenya l’arsenal d’armes de joguina que té a l’armari. Ambdós queden fascinats.

Continue reading “The 15:17 to Paris, de Clint Eastwood”