The 15:17 to Paris, de Clint Eastwood

El passat dimecres 14 de Febrer un noi de 19 anys va entrar a l’institut de Florida on va estudiar i va matar 17 persones amb una de les moltes armes de foc que col·leccionava. Aquest atemptat ha desencadenat un debat sobre el control de les armes als Estats Units, que des d’Europa es contempla amb una sensació de déjà vu, atès que es repeteixen les grans mobilitzacions organitzades pels partidaris d’una reforma de la legislació vigent, mentre els contraris a aquest corrent romanen silenciosos, convençuts que tot continuarà igual. En temps de Trump, però, ens arriben reflexions que temps enrere passaven inadvertides i que no fan més que constatar la bretxa cultural entre ambdues societats. És per això que ens sorprenem al veure com una mesura que ens pot semblar del tot descabellada –com armar als professors per defensar-se– és rebuda amb entusiasme per una part dels ciutadans estatunidencs, que aquí agrupem sota la denominació de l’Amèrica de Trump.

TrumpwoodReinterpretació d’un frame del film Unforgiven(1992).

El cineasta Clint Eastwood en forma part, i malgrat això té el beneplàcit del públic no estatunidenc, que com bé apunta ell mateix “no analitza els meus films des d’un punt de vista polític”. De manera que l’hem convertit inconscientment en un dels pocs representants de la ideologia conservadora estatunidenca amb un públic transversal arreu del món. El seu últim film, The 15:17 to Paris(2018), basat en un atemptat frustrat a França per tres joves nord-americans, conté una escena reveladora que cal relacionar amb els esdeveniments de Florida. Perquè Eastwood no només està interessat en l’heroïcitat d’aquests tres joves, sinó que també vol conèixer les seves breus biografies per arribar a comprendre millor el succés que els va fer famosos. I en el transcurs de la seva adolescència, hi ha una escena en què un dels protagonistes convida a un amic a casa seva i li ensenya l’arsenal d’armes de joguina que té a l’armari. Ambdós queden fascinats.

Continue reading “The 15:17 to Paris, de Clint Eastwood”

Primera Plana: El cinema a l’ombra de l’Eix del mal

El terrorisme és un motiu recurrent en el panorama cinematogràfic, atès que una part de les propostes audiovisuals que arriben a la cartellera versen sobre aquesta qüestió amb més o menys incidència. Aquesta filmografia, amb l’entrada al nou mil·lenni, ha sumat cada any una mitjana de deu films, la majoria dels quals viuen sota l’ombra de l’atemptat d’Al-Qaeda contra els Estats Units, l’11 de Setembre del 2001.

D’ençà fins ara persisteix l’expressió eix del mal (en anglès: axis of evil), amb què el llavors president dels Estats Units, George W. Bush, va assenyalar un conjunt de països, entre els quals destacaven els pertanyents a l’Islam. En referència a aquest punt, Dolors Bramon afegeix que “quan Occident deixà de tenir l’enemic roig, necessitaven trobar-ne un altre. I aleshores van decidir que havia de ser l’Islam” (Pregunta 7). S’engegava, doncs, la maquinaria propagandística per arrelar aquesta percepció; de manera que l’acció governamental contra el terrorisme es fonamentés en la construcció d’una polarització del Bé (l’Estat) contra el Mal (els terroristes o enemics d’Estat). Un marc idoni per justificar qualsevol mesura i evitar donar explicacions incòmodes. D’això se’n diu patriotisme conservador, i els mitjans de comunicació i el cinema són partícips del seu auge (Pregunta 3).

Enguany, hi ha dos films que han pertorbat l’anvers i el revers d’aquesta hegemonia ideològica: Patriots day, de Peter Berg, i Nocturama, de Bertrand Bonello. Aquesta cobertura parteix de l’anàlisi d’ambdues produccions per copsar l’estat de la qüestió.

D’una banda, Patriots day és el primer film sobre l’atemptat de la marató de Boston, el 15 d’Abril del 2013. Aquesta producció no planteja cap variació remarcable pel que fa a la línia editorial dominant, ja que l’acció es desenvolupa a Occident i només contempla l’atemptat i els seus efectes; no té cabuda per comprendre el moviment polític d’aquells qui han optat per la violència com a eina de pressió (Paràgraf 4). Ara bé, suposa un canvi de rumb respecte al model estatunidenc dels films sobre terrorisme basats en fets reals, en què actors de fama incipient o estrelles de capa caiguda estan subordinats a la voluntat de directors acreditats. En aquest cas, per contra, el pal de paller és el protagonista, Mark Walhberg (Paràgraf 7). I d’acord amb aquest replantejament es construeix un producte amb paral·lelismes escènics i rítmics amb la seva exitosa filmografia bèl·lica per tal que les consignes polítiques puguin comunicar-se sense ambigüitats ni subtileses, davant d’un públic despolititzat i fàcilment influenciable, que és fidel a les propostes que encapçala aquest actor i que no apreciarà l’increment de to del discurs (Paràgraf 9). Una estratègia ignominiosa.

D’altra banda, Nocturama és una pel·lícula del francès Bertrand Bonello, director consagrat al Festival de Cannes, que a pesar d’això va ser rebutjada al mateix per tractar el tema del terrorisme des d’un punt de vista controvertit, des del costat dels terroristes, i sobretot per fer-ho sense embarcar-se en cap tipus de judici ni en contra ni a favor dels atemptats que duen a terme els protagonistes en la pel·lícula (Paràgraf 3). El film despulla fins a tal punt aquests actes de qualsevol discurs previ de polarització on ja es considerés els terroristes com el Mal a eradicar i com els enemics últims del Bé de l’Estat, que força així una ambigüitat incendiària que al seu torn acaba per desactivar aquest discurs polaritzant que impera en la gran majoria de pel·lícules que han tractat el tema del terrorisme (Paràgraf 4). El gir que duu a terme Nocturama li permet mostrar finalment els terroristes no com a outsiders sinó com a plens integrants de la societat contra la qual atempten (Paràgraf 5), el que posa en evidència l’estructura perversa del discurs de l’eix de mal (Paràgraf 7). En el context d’una França ferida pel terrorisme, es posa aquí en tensió un discurs que ha estat adoptat àmpliament pel cinema en representació i justificació de la lògica dels estats occidentals contra el terrorisme.