Marcs i Murs

L’any 2013, Silvester Stalone tornava a interpretar un dels personatges més memorables de la seva filmografia, Rocky Balboa; tornava a la pell del boxejador que el va catapultar a l’estrellat, però en aquesta ocasió (la setena, amb 69 anys) ho feia fora del ring i en un paper secundari. El protagonista era Adonis Johnson, fill d’Adonis Creed, i per consegüent el film es titulava Creed. Hi havia, doncs, un canvi de protagonista, un canvi de títol i un canvi de punt de vista. Creed s’instal·lava en un marc[1] en construcció –els drets de la comunitat afroamericana als Estats Units–, juntament amb altres films que comptaven amb directors i actors negres al capdavant dels títols de crèdit.

Des d’aleshores aquest marc es va estendre amb una rapidesa sorprenent, gràcies a les poderoses sinèrgies que generaven les xarxes socials i la televisió: Michael B. Jordan, l’actor afroamericà que interpreta a Adonis Johnson, es va abraçar amb la model Danielle Herrington en el backstage d’un plató televisiu. Ambdós estaven de promoció, i malgrat que parlessin de qüestions diferents –cinema i moda–, defensaven el mateix marc de fons. Michael B. Jordan era l’intèrpret més cotitzat de Hollywood i s’atrevia a dir que “només accepto personatges escrits per a actors blancs.” Danielle Herrington era la segona model negra que protagonitzava la portada de la prestigiosa revista Sports Illustrated. Gener, 2018.

Un any més tard, els drets de la comunitat afroamericana és un dels marcs més influents de Hollywood. De fet, no es pot entendre l’actual panorama cinematogràfic estatunidenc sense tenir-lo present. És per aquest motiu que resulta sorprenent que Creed II es desvinculi de la narrativa que va fomentar la seva antecessora i decideixi enaltir un marc analitzat amb anterioritat en aquest web: Rússia, camp de batalla, atès que la rivalitat entre Estats Units i Rússia s’escenifica en un combat a Moscou en què Adonis venç per KO a un boxejador rus, Viktor Drago, fill d’Ivan Drago, exactament com a Rocky IV(1985).

Continue reading “Marcs i Murs”

Primera Plana: Nixon contra Churchill

L’any 2016 dues conteses electorals van canviar dràsticament el rumb de la història de dues nacions. El 23 de Juny es va celebrar el referèndum sobre la permanència del Regne Unit en la Unió Europa, i un 51,9% va decidir sortir-ne. El 8 de Novembre Hillary Clinton i Donald Trump es van disputar la presidència dels Estats Units, i el republicà, amb 60,541,308 vots (47.3%), va vèncer a la demòcrata, amb 61,318,162 vots (47.8%), degut a la normativa electoral estatunidenca.

En aquests contextos difícilment governables, les indústries cinematogràfiques d’ambdós països han intervingut en paral·lel a l’acció del govern a través d’un seguit de produccions amb una premissa idèntica: un líder davant d’una crisi d’estat. Però és obvi que el propòsit de cada indústria és diferent quan s’anomena el president triat i la crisi a la qual s’ha d’enfrontar. Si bé l’anglesa escull l’aferrissada lluita de Winston Churchill contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial, l’estatunidenca es decanta per representar l’última etapa del mandat de Richard Nixon arran de l’escàndol del Watergate.

NcCX

Dos moments diametralment oposats per a la història de cada país, la representació dels quals traça connexions morals amb l’actualitat o bé per reforçar l’acció de govern o bé per desacreditar-la davant l’opinió pública. Cal assenyalar, però, que ambdós corrents ideològics s’han d’entendre a partir de la durada que comporta l’aplicació dels resultats electorals. La presidència estatunidenca es pot allargar com a màxim durant dos mandats de quatre anys cadascun; la sortida de la Unió Europea (dit d’una altra manera, Brexit «de [Great] Britain = Gran Bretanya i Exit = sortir») pot esdevenir una mesura permanent.

Continue reading “Primera Plana: Nixon contra Churchill”